El nou pavelló o el castell de Dràcula?

El Bàsquet Manresa SAE (BM) ha aconseguit una captura institucional tan perfecta que costa distingir si mana el club o l’Ajuntament (AjM). El rastre d’operacions jurídicament discutibles per evitar-ne la fallida - que encara poden comportar problemes legals- ho diu tot: triangulacions amb Foment del Bàsquet Fund. Priv., Aigües de Manresa (fiadora) i l’AjM (accionista -jutge i part), conveni a 10 anys (6,5 M€) signat just quan es refinança el deute a 20 anys,...I ara exigeixen un «castell» de 7.000 seients, a pagar entre tots, havent-hi un de 5.000. Per cert: Girona, Granollers, Igualada o Barcelona competeixen al màxim nivell amb pavellons tant o més veterans. I compartits.

Però l’AjM i el BM volen jugar a la lliga de les megaciutats europees. Un pavelló de 45–50 M€ és música celestial per a uns, però pot ser el rèquiem de l’esport base. La passió pel bàsquet no paga factures i el sentit comú no sap on és Manresa. Només 16 grans ciutats europees (mediana 1,54 M hab.) tenen dos pavellons així o més grans. Manresa vol ser Manresàpolis. Humits deliris de grandesa.

I ara els números, aquells que el BM només recorda quan el deute s’infla i toca córrer a l’AjM amb el «ajudeu-nos o cau el símbol de la ciutat». Un xantatge emocional de llibre. Construir el nou pavelló obligarà l’AjM a endeutar-se fins al coll, i a pagar 2 M€/any pel manteniment del «complex dual». Amb deute i costos enfilant-se, la capacitat de l’AjM per fer projectes esportius via noves subvencions es desplomarà, doncs exigeixen cofinançaments del 30–50%. Serà la canibalització pressupostària: el pavelló es cruspirà la resta de l’esport. Irresponsables.

La sostenibilitat financera és l’altra pedra. Abans de pagar, les administracions volen saber si l’AjM podrà mantenir el seu Dràcula. Els 45–50 M€ deixaran la resta d’esports en coma induït, i el BM -3,5 M€ de deute; dèficit de 285.000 € (2025); zero capacitat creditícia- és un risc sistèmic: un vampir pressupostari, voraç, que xucla delerós els diners de tots, per gaudi i plaer de l’AjM, mentre l’esport manresà, dessagnat, fa miracles. Un espoli majúscul. El «castell» convertirà el ciutadà en avalador forçat d’una operació on qualsevol desviació acabarà pagada amb impostos. Potser el nou «castell» també eixugarà el deute històric?.

El 1992 es va inaugurar el Nou Congost (en 2 anys va passar de 400 a 700 M PTA: escandalós). Després sequera: piscines sense reformar fins 2007. El bàsquet ho va engolir tot. Esgotar la quota ens posa a la cua per noves subvencions, per allò de «l’equilibri territorial». Estem avisats.

El bàsquet és gran, sí, però l’esport manresà molt més. El març de 2002, l’alc. Jordi Valls (PSC) advertia que el suport institucional no podia ser etern i que tard o d’hora caldria posar-hi un aturador. Tard ja ho és. Ara toca el «d’hora».