Una altra consulta popular

Demà els de Gósol tornaran a ser consultats amb urnes. En aquest poblet ja van votar per deixar de ser de Lleida i pertànyer a Barcelona el passat mes de desembre. Ells van respondre amb vots i ara tot s’allargarà gairebé eternament perquè cal la sanció del Congrés dels Diputats a Madrid. «Largo me lo fías», va escriure el madrileny Tirso de Molina.

Ara tornarà a tocar decidir si s’hi estableix (o no) una planta embotelladora d’aigua d’una massa anomenada «Manantial Cadí». L’alcalde ho presenta ben embolicat d’avantatges per aconseguir el vot favorable. Tot sembla una meravella: sense impacte visual, més de vint-i-cinc llocs de treball i edificis per als treballadors. La planta revertiria l’envelliment i l’excés de residents de temporada. A la votació del canvi provincial van acudir vuitanta-vuit gosolans.

Aquestes consultes populars les carrega el diable: el 2022 van votar en contra de la mateixa proposta. Aleshores hi havia una carpeta més amb la planta: un centre resort amb spa per a turistes. Ara no hi és i, si tira endavant, alguna empresa privada s’haurà de fer càrrec de la concessió, pagar un cànon al poble i tot el que calgui per explotar els 3,8 litres per segon que hi brollen. Res d’això passarà abans del 2030. Aquesta mena de votacions en ocasions són inútils i en moltes són com els jurats populars: queden molt bé però tenen una efectivitat pràctica força discutible. Al Berguedà postpirinenc s’acaba de votar a dues poblacions en contra de la bassa hidràulica a sobre de La Baells. La seva negativa votada no es tindrà en compte. Després tenim les no-votacions. Quan es va plantejar per última vegada fer al Pirineu els Jocs Olímpics d’hivern, ens van tenir entretinguts durant mesos per no haver-hi al final cap consulta ni, per descomptat, jocs. Tot queda en aquells accions previs a la realitat, amb interminables diatribes, els contraris de rigor i els mitjans de comunicació picant l’ham per convertir-ho en material d’actualitat. Passen les setmanes i els anys mentre les hemeroteques van devorant iniciatives que queden a les piles del no-res.

El cas últim és paradigmàtic. Qui ho promou explica els avantatges i, estudiant la proposta, només se li pot retreure en contra el trànsit de deu camions diaris passant pel coll de la Trapa cap a Saldes i avall. Extraurien aigua mineral de forma neta, generant beneficis per als locals i transformant fins i tot la demografia. Ben podria ser que tot quedés allà on queden tants projectes: sense inversor (sempre els maleïts diners), faltats de permisos o encallats en qualsevol obstacle, quedant de tot de revés com un escarabat. Podria ser, si els alarmistes ben informats tenen raó, que s’assequés l’aigua abans. Seguiré bevent l’aigua habitual per evitar quedar assedegat fins que estigui a punt. La del Cadí serà (o seria) sens dubte la meva.