El Primer de Maig i el dia després

Les obres del carrer Guimerà de Manresa avancen cap al seu desenllaç, previst per al mes de novembre. Ara estan en plena tercera fase, i abasten des del carrer Circumval·lació fins a la plaça Neus Català. Com totes les obres, aquestes també suposen un enorme enrenou per a veïns, comerços i vianants. I són visiblement molestes perquè afecten el nucli dur de la zona comercial de la ciutat. Tot i les útils passarel·les de vorera a vorera que ajuden a salvar els obstacles de tanques, terra tova i clots, el carrer no guanyaria avui el primer premi a la comoditat. Però tot sigui per millorar, que al capdavall d’això es tracta.

Amb tot, el consum és el consum, i l’atractiu de les botigues locals i grans cadenes que operen a Guimerà és prou llaminer com perquè ahir al migdia, només a tall d’exemple, hi hagués un moviment molt destacable de potencials compradors a tota la zona en obres. I també cap a la banda del Carrió i la prolongació del Guimerà. Hi havia una activitat de dissabte, tot i ser un dissabte en ple pont del Primer de Maig. Així, el moviment als carrers contrastava amb la quietud i la parsimònia dels caminants i clients de terrasses de divendres, el Dia Internacional del Treball. La jornada en què sindicats i organitzacions d’esquerra cridaven a fer-se notar a la via pública per fer costat a l’enorme llistat de reivindicacions socials i econòmiques que les circumstàncies actuals i la corrua d’esdeveniments que ens han dut fins on som ara obliguen a plantificar com un mantra que cal repetir fins que ja no calgui.

El mèsclum de reclamacions de millors serveis públics, increments salarials, solucions a la crisi de l’habitatge, remeis lliures d’explosius per als conflictes internacionals i polítiques centrades en els drets i deures dels individus més enllà de la seva procedència i de la seva solvència econòmica ja es veu que no presenta prou ingredients seductors com per acabar resultant en una exhortació efectiva a l’acció popular. Ni que sigui de passavolant. Res comparable a l’exercici de la compra i al reclam dels comerços oberts. És el que hi ha, que diria algú amb ganes d’acabar de pressa la conversa. Però se’ns acudeixen pocs corol·laris que puguin afegir alguna substància al que sembla obvi, que si d’entrada no ens convenç és que no hi ha gran cosa més a fer.

El 2 de maig sempre durà més gent als carrers que el dia abans. Excepte que tal data caigui en diumenge.