Manresa és diferent

Cada ciutat és diferent i el consens ferroviari a Manresa té poc a veure amb el cas d’Igualada i Vic. Amb dues línies d’amplada i titularitat diferents, amb una geologia (sota i sobre rasant) poca «ferroviària» i enrevessada, un territori Llobregat-Cardener a l’expectativa i una posició que encara que no ho sembli avui és més de «cul-de-sac» que no pas de «node passant», fa que tot plegat resulti diferent tècnicament i política. Necessita una descripció pròpia que inclogui l’habitatge i la demografia de futur. No ho arreglarem a crits, ni donant lliçons abruptes ni omplint l’aparador de coses inconnexes de moment fora del nostre abast. Haurem d’escoltar. Potser ens tocarà dubtar. Potser ens caldrà esperar i recordar que, com que els ferrocarrils es planifiquen a quinze o vint anys vista, les baralles internes podrien paralitzar inversions en un moment en què el país té moltes prioritats i que de moment no sembla haver-hi aquí res semblant a la C-55 on l’actuació del president podia tallar el nus gordià a la manera d’Alexandre Magne. I tot això passa en un context en què el dèficit ferroviari acumulat de Catalunya és impressionant i el d’habitatge també. La pilota a terra.

No gaudim d’una visió general acordada i, com que aquesta pot tenir efectes disruptius, és natural que sigui objecte d’estudis, propostes i comentaris. Benvinguts siguin. I no la tenim entre altres raons perquè no té una governança decisòria única, no té un òrgan decisori específic més enllà del que puguin aconsellar el Consell Comarcal, el Consell d’Alcaldes o el Consorci Viari, que en general són organismes que comparteixen desideràtums i reclamacions des de fa dècades amb resultats escassos.

El sistema ferroviari de Catalunya està a l’UVI i la prioritat de Manresa i del territori del Llobregat-Cardener podria ser acostar-se progressivament a Barcelona en 50 minuts, recolzar l’alcalde de Manresa —sigui qui sigui!— i potser inventar alguna cosa nova (per exemple una àgora ferroviària, demogràfica i residencial) i rentar la roba bruta a casa. Això és el que fan les ciutats madures i nosaltres també podem fer-ho. I tant que podem!

La urbanística és una disciplina acadèmica introduïda a Espanya per l’arquitecte Manuel Ribas Piera, amb qui vaig tenir l’honor d’aprendre l’ofici als primers anys 70. En Manuel era també llicenciat en dret, així com Manuel de Solà-Morales era també economista a més d’arquitecte. Tots dos, conjuntament amb Joan Antoni Solans, figura gegantina de la gestió i l’administració urbanística, foren els tres tenors de l’urbanisme català, tres pilars que crearen una disciplina que va esdevenir una autèntica estructura d’estat que mereix un respecte i un rigor.

Antonio Fernández Alba, gran arquitecte madrileny, ho deia així: «l’anhel de la ciutat, després de la paraula, és el més gran que ha fet la intel·ligència humana.» No són els trens, és la ciutat. Menystenir el soterrament seria, clarament, menystenir la ciutat i la cultura ferroviària.

Però no ens enganyem, és claríssim que aquest soterrament no resol la nostra distància temporal estratègica amb Barcelona. Caldria dir-ho? Però coneixeu algun metge que descartés per inútil la solució d’una pneumònia o una grip del seu pacient de càncer?

Certament els trens són fascinants i meravellosos. Hi penso sovint a casa on tinc una maqueta ferroviària de dos metres d’ampla per cinc de llarg i on corren sis combois. La maqueta és plana naturalment, però està plena de detalls curiosos i quan venen els nets i netes hi passem estones molt agradables.

Ho aconseguirem.