Un moment borrellià

Alexander Hamilton fou secretari del tresor dels Estats Units d’Amèrica i ha passat a la història perquè l’any 1790 va acceptar fer-se càrrec del deute acumulat pels diferents estats, convertint així una simple aliança de 13 colònies emancipades en una veritable federació. Per això quan l’any 2021 la Unió Europea va emetre deute mancomunat (que no retornen els estats sinó Brussel·les) per finançar el programa de recuperació postpandèmia, es va parlar de moment hamiltonià europeu.

Deu segles enrere, l’any 985, les tropes d’Almansor van atacar Barcelona i la ciutat, que com tota la Catalunya vella formava part de l’imperi carolingi, no va rebre l’ajuda esperada del rei dels francs. En resposta, el compte Borrell II es va negar a viatjar fins a Aquisgrà per renovar el pacte de vassallatge al nou monarca, Hug Capet. Molt temps després la Generalitat va aprofitar l’avinentesa per commemorar el mil·lenari de Catalunya. Una efemèride ben trobada, però històricament discutible perquè la independència dels comtats catalans no fou un trencament sobtat sinó un procés llarg que no va culminar fins a l’any 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

Si em permeteu el paral·lelisme agosarat, la UE podria està vivint actualment un moment borrellià (el compte, no el polític...). Han passat gairebé 80 anys de la signatura del tractat de l’Atlàntic Nord, segons el qual Europa acceptava el lideratge polític, militar i ideològic dels EUA a canvi de protecció contra possibles amenaces externes, més concretament de la Unió Soviètica. La desaparició d’aquest últim actor va buidar l’aliança de sentit i objectius, però el fracàs de l’acostament entre Europa i la Rússia postsoviètica, així com la deriva expansionista del govern Putin, concretada sobretot amb l’atac contra Ucraïna, semblaven tornar a justificar la vella i maleïda OTAN. El què pocs s’esperaven és que qui ara es desentengués del tractat fos precisament qui el va impulsar sinó imposar. La creixent centralitat del Pacífic en detriment de l’Atlàntic, amb l’ascens de l’RP Xina, ha modificat radicalment les prioritats nord-americanes. Si a això hi sumem un president que detesta el model social i polític europeu, que té una visió estrictament mercantilista de les relacions internacionals (i humanes) i que simpatitza obertament amb personatges autoritaris i megalòmans com ell, Europa té raons per creure que ja no es pot refiar del cosí americà i que ha de fer-se càrrec de la seva pròpia defensa. I això no vol dir necessàriament gastar més, però sí integrar els diferents exèrcits en una sola estructura i desenvolupar tecnologia i indústria d’ús militar made in Europe. I tampoc vol dir fer alarmisme, i pensar que els tancs russos es preparen per entrar a París o Barcelona, però sí reconèixer que els nostres conciutadans del Bàltic, Escandinàvia o l’est d’Europa tenen motius certs per estar preocupats.