Rècords sense èpica

El kenyà Sabastian Sawe i l’etíop Yomif Kejelcha han estat els primers atletes a córrer els 42,195 quilòmetres de la marató en menys de dues hores, una fita que s’esperava des de feia uns quants anys, almenys des de que ho havia fet el kenyà Eliud Kipchoge a Viena el 2019; aquella marca de 1:59:41 no es va validar perquè es va considerar que a l’operatiu muntat per Nike hi havia massa «trampes». Sawe i Kejelcha són atletes d’Adidas, de manera que la «proesa» també s’ha llegit com una victòria de la marca alemanya sobre la nord-americana. Com a la cursa per arribar abans a la lluna entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

Córrer la marató per sota de les dues hores és una conquesta atlètica històrica, com en el seu dia ho van ser els 10’’ en els 100 m, els 2 metres en l’alçada, els 6 metres a la perxa o els 4 minuts a la milla. Sawe i Kejelcha duien els peus tapats amb un giny de tot just 96 grams, amb una sola d’escuma reactiva amb carboni integrat que els propulsava i els estabilitzava la petjada. El progrés és admirable, tant com els avenços que s’han fet en els mètodes d’entrenament per incrementar la velocitat, la resistència i l’assimilació de l’esforç i en el coneixement dels metabolismes per adaptar la nutrició del corredor perquè el seu organisme, músculs i aparell digestiu, tinguin cobertes les necessitats d’energia per córrer cada quilòmetre a 2:49, l’equivalent a 21,185 km/h. Aquests triomfs de la ciència esportiva no només succeeixen a l’atletisme. Passa a totes les disciplines esportives de manera més o menys exagerada o visible.

Aquesta setmana, Mathieu van der Poel (31 anys) ha dit que li agradaria ser recordat com un ciclista que va contribuir a canviar la manera de córrer, a l’atac de l’inici al final. Com un cop de geni contra l’esport de laboratori, o la insolència de treure’s l’auricular, tancar el ciclocomputador i oblidar-se dels vats i saltar en busca d’una sospita.