No són interlocutors legítims

Vivim en una època de terratrèmols polítics on l’extrema dreta avança no només a les enquestes, sinó també en l’egoisme i deshumanització d’una part de la societat. Davant d’això, massa veus de representació democràtica cauen en una temptació perillosa: considerar aquests actors com a interlocutors legítims o reduir el seu èxit a una simple «politització de les emocions». Totes dues postures són miops i, en el pitjor dels casos, còmplices. L’extrema dreta no pot ser considerada un actor legítim per al diàleg polític perquè vulnera els drets humans. Com ens recordava Karl Popper amb la seva paradoxa de la tolerància, cal ser radicalment intolerants amb els intolerants. I Primo Levi ja va advertir que el monstre feixista només canvia de pell. Quin diàleg és possible amb qui dona suport al genocidi a Gaza, nega el dret a decidir de les dones o criminalitza menors migrants? Cap. Però aquesta fermesa antifeixista no pot anar deslligada d’una anàlisi profunda de l’origen de la ràbia que alimenta l’extrema dreta. Perquè la ira té arrel de classe. El neoliberalisme, amb la seva fe cega en el mercat autoregulat, va desmantellar l’estat social, va precaritzar la feina i va atomitzar la societat. Va destruir els dics de contenció —sindicats, associacions veïnals— que protegien les persones. En aquest buit de precarietat i solitud germinen aquests pous d’odi. L’extrema dreta no crea la inseguretat; ocupa l’espai deixat pels moviments socials absents. Connecta el patiment difús amb un fals enemic concret: l’immigrant, el subsidi, la «casta». És un símptoma, no la malaltia. Atribuir l’auge autoritari només a la demagògia és miop. La politització de les emocions és el pont que connecta la fractura material amb la resposta política. No entendre això és condemnar-nos a tractar símptomes amb placebos. I aquí rau la trampa per a les ONG i entitats progressistes de defensa dels drets humans: si, per por a perdre subvencions o per un malentès pragmatisme, acceptem dialogar amb qui nega drets humans bàsics, estem traint la nostra raó de ser. Si canviem principis per finançament, ens quedarem sense principis i sense finançament. Cal rebutjar la síndrome d’Estocolm, ser coherents i defensar radicalment els drets humans. Sabem que això implica riscos de criminalització, però la defensa del Dret Internacional és inexcusable. Davant la tempesta que combina precarietat material i fragilitat emocional, només una política valenta de reconstrucció de la seguretat econòmica i dels llaços comunitaris podrà oferir una alternativa creïble a la deshumanització autoritària. Aquest és el repte més urgent de l’antifeixisme.