Cotxes King Kong, pàrquings Kate Moss

Els que ja tenim una edat vàrem viatjar de petits amb tota la família dins de cotxes de poc més de tres metres i ens hem fet grans podent triar entre una àmplia gamma de magnífics turismes de quatre metres i poc. Però això s’ha acabat. Ha arribat l’autobesity. No es tracta només de la moda dels SUV, muntanyes de ferralla inútil i antiecològica amb un sol ocupant, sinó també dels vehicles mitjans. La mida estàndard dels turismes del segment C ha passat dels 4 metres el 1990 als 4.15 el 2000 i als 4.35 actualment. El mític VW Golf, objecte de desig als setantes i vuitantes, mesurava 3.70 el 1974, 4 el 1991, i 4.28 actualment. Un exemple ben recent: el Nissan Juke va ser un supervendes el 2010 amb 4.13, però els fabricants deuen haver pensat que aquesta mesura no formava part de l’èxit del model, perquè la nova versió l’han allargat fins a uns respectables 4.21. Els responsables del Dacia Sandero, megahit dels darrers anys, devien fer la mateixa reflexió, perquè s’ha allargat 3 centímetres i s’ha eixamplat ni més ni menys que 11. I pel que fa als SUV xinesos que estan envaint els nostres carrers, l’obesitat és espectacular: els urbans fan 4.40 de llarg de mitjana, i 1.85 d’ample; els intermedis, 4,50 i 1,88. Els grossos, gairebé 5 de llarg i 2 d’ample. Com menys fills, més cotxe.

Els fabricants occidentals argumenten que les mesures de seguretat i els nous gustos del públic demanen més espai. Deuen tenir estudis que ho avalen, però la realitat és que cada vegada venen menys. Pel que fa als xinesos, han crescut en un mercat de ciutats noves, molt àmplies, amb consumidors que eren pobres com rates fa només una generació i ara, com tots els nous rics, volen l’estatus que dona l’elefantisme. Cada nou pas que s’avança en eficiència energètica es malbarata acumulant quilos absurds.

I tota aquesta ferralla cal encabir-la en pàrquings que ja eren usurerament petits. L’obesitat dels turismes fa que algunes places quedin inutilitzades perquè, amb un King Kong a cada banda, no hi ha manera d’entrar-hi; passa als pàrquings privats, on hi ha gent que ja no pot utilitzar la seva pròpia plaça, i passa als públics, que s’omplen de diplodocus buscant lloc amunt i avall perquè les places que abans eren justíssimes ara són inservibles i les desborden. Mentre els obesos busquen un forat viable, els altres no podem entrar; i, quan per fi ho podem fer, resem perquè els gegants no ens ratllin amb les seves maniobres desesperades. Com a mínim, als que no ens hem emborratxat de xapa ens ho podrien tenir en compte a l’hora de pagar.