La Seu no demana miracles

Celebro llegir que enguany la Nit de Picapolls, un dels moments més emblemàtics de la Fira ViBa, torna al Parc de la Seu, un espai immillorable per tastar la varietat més popular de la DO Bages. La façana històrica de la ciutat, amb la Seu al capdamunt del Puigcardener i amb la Cova i el Pont Vell com a portalada, configura el relleu icònic que tant identifica Manresa oferint una benvinguda majestuosa a manresans i forans. Però, potser precisament perquè la Seu sempre hi és, perquè forma part del paisatge quotidià, ens hem acostumat a veure-la sense mirar-la i, a tenir-la sense gaudir-la. La Seu forma part de l’ADN de Manresa encara que es professi una altra religió o que s’estigui al marge de creences. És patrimoni comú. És ciutat. I, tanmateix, massa sovint roman sola sobre el puig. Certament, al seu voltant s’hi celebren la Fira de l’Aixada, la Fira de Santa Llúcia i ara novament la Nit de Picapolls. Però, quants dies l’any la mirem i visitem, realment? És com si haguéssim acceptat que la Seu ha de lluir sense la nostra companyia. Perquè el problema no és només la conservació de la basílica sinó l’estat del seu entorn. El Parc de la Seu —el balcó privilegiat sobre el Cardener, amb Montserrat a l’horitzó— hauria de ser un dels espais més cuidats de Manresa, un punt de trobada, un lloc de passeig, de contemplació, d’activitat cultural i d’orgull ciutadà. En canvi, massa sovint transmet una sensació de deixadesa que no fa justícia a la grandesa del monument que abraça. No pot ser que el nostre edifici més emblemàtic tingui al seu voltant un espai que no està a la seva altura. Manca manteniment, manca cura i manca una mirada global que embelleixi i potenciï tot el conjunt. Avui, malauradament el Parc no convida prou a quedar-s’hi. Quan l’entorn urbà del patrimoni falla, no permet la connexió de visitants i habitants amb la història i cultura local i es converteix en una simple fotografia i no una experiència viva. Es parla del potencial del centre històric i de la seva projecció turística, però, en canvi, no som capaços de tenir endreçat el principal conjunt patrimonial. Hi ha una estratègia de ciutat prou ambiciosa per convertir aquest node patrimonial en un veritable pol cultural, social i turístic? No n’hi ha prou amb programar-hi tres actes puntuals durant l’any. Cal entendre que la Seu no ha de ser sols un decorat per a les grans ocasions i ha de convertir-se en un espai central de la vida manresana. Que la Nit de Picapolls torni al Parc de la Seu és una magnífica notícia. Però, quan s’hagin recollit les copes i apagat els llums, ens preguntarem el mateix: Tornarem a deixar que l’espai s’esllangueixi fins al proper esdeveniment? Continuarem tenint una Seu només per admirar-la de lluny o farem que sigui el millor lloc de la ciutat per viure’l cada dia? La Seu no demana miracles. Només necessita que la mirem amb l’estima que es mereix.