Dieta berguedana

En un episodi recent del programa radiofònic «En Guàrdia» se citava un informe del funcionari estatal Francisco de Zamora de finals del segle XVIII (una època de relativa bonança) en el qual es descrivien les menges més habituals dels naturals de Berga. La primera cosa que crida l’atenció és que la dieta alimentària dels rics contrastava amb la dels pobres. Els artesans i gent acomodada de Berga menjaven olla amb una mica de carn, una mica de cansalada i hortalisses o llegums; i a la nit: amanida i restes de l’olla del dinar. Les persones encara més benestants prenien xocolata al matí, al migdia tenien sopa o l’olla, un guisat i postres, i per sopar una amanida, un guisat i postres.

En canvi, els berguedans de classes més modestes s’havien d’acontentar amb sopa amb oli o farinetes al matí, al migdia llegums -de vegades amb una mica de cansalada i d’altres amb alguna sardina salada o fruites de temporada-, i al vespre farinetes, llegums o hortalisses -segons el temps. Bevien poc vi, perquè era molt car.

Val a dir que el mateix Zamora comparava l’alimentació de les diferents parts del país, i evidenciava com a la costa -més pròspera- la panxa rebia millor tracte, mentre que al Pirineu es passava més gana que a la Catalunya central -que estaria en una situació intermèdia.

Dos segles i mig més tard els hàbits i les possibilitats alimentàries del Berguedà han canviat molt: la diversitat i quantitat de les menges (i la seva seguretat) és ara molt superior; en canvi, la variació en la qualitat pot discutir-se. Alhora, les diferències a taula per raó de classe social són avui molt menys acusades. Potser sí que les classes altes d’avui fan més ús dels productes biològics, i que els pobres actuals consumeixen massa menjar-escombraries, però això ja són figues d’un altre paner.