Ompliu això que m’agafo la baixa

No se n’ha parlat més. El Govern de la Generalitat va arribar a posar en marxa un pla per incentivar els CAP a agilitzar la tramitació d’algunes altes laborals i el va retirar en pocs dies alarmat per la reacció de certs col·lectius sanitaris i dels grups parlamentaris dels quals depèn. El fet que l’incentiu consistís a millorar el pressupost del CAP on es reduís el temps mitjà de baixa va ser determinant: pagar a canvi d’obligar la gent a tornar a treballar no era gaire estètic. I com que el manicomi digital i la futbolització de la política fan impossible que les mesures una mica cantelludes avancin, doncs res: una retirada a temps és una victòria, i tal. Sorprèn que el mateix govern gosés proposar, poques setmanes després, un altre pla pilot encara més espinós: portar policies de paisà a ajudar els professors a les escoles on hi ha tensions amb components violents. Encara més antiestètic. Naturalment, també han hagut de fer marxa enrere, o gairebé.

I del tema de les baixes no se n’ha parlat més. Però el fet és que convindria parlar-ne. Per als ciutadans que tenen la sort de treballar en empreses fortes on els drets laborals estan ben afermats o, sobretot, a l’administració pública, que és un festival, la baixa mèdica s’ha convertit en una prestació més, com els dies disponibles per casar-se. El llenguatge reflecteix el pensament de les tribus, i l’expressió unànimement utilitzada per tots els treballadors que s’ho poden permetre és inequívoca: «m’agafaré la baixa». No «demanaré la baixa a veure si me la donen», sinó «m’agafaré la baixa». I, certament, hi ha veritables especialistes a treure’n tot el rendiment. El problema, però, no són ells: una part dels humans tendeix a fer el màxim per fer el mínim. És inevitable. El problema són els metges que donen baixes a persones que, simplement, van a la consulta i expliquen coses. El facultatiu hauria d’examinar i ponderar si la baixa és escaient o no però, veient la facilitat amb què s’obtenen els permisos, no deu ser gaire així. Els metges són de bona fe, bona gent, prefereixen no córrer riscos, no els agrada enemistar-se amb el pacient, no volen problemes, se senten fràgils, l’entorn és intimidant... I el resultat és que la porta de l’abús és oberta de bat a bat, i que l’abús és profundament injust per als autònoms que no s’ho poden permetre, per als ciutadans responsables i per als que treballen en empreses on anar a la feina o quedar-se a casa no és indiferent ni per als companys, ni per als caps, ni per a la pròpia feina. I com que tot això no ens fa cap bé, alguna cosa s’hi hauria de fer, oi?