Em caus bé o em caus malament

Fa uns dies, en una botiga de telefonia, una venedora va tractar amb menyspreu el client que em precedia i a mi. Va fer ganyotes davant la meva petició, el to amb què em va atendre va ser sec, la mirada esquiva i va mantenir una postura despectiva que em van generar incomoditat. Tanmateix, va resoldre el meu assumpte amb eficàcia i, en sortir de la botiga, em vaig quedar pensant en com de ràpid decidim si algú ens cau bé o malament, simplement per un gest, una mirada o una actitud. I és que la primera impressió funciona com un mecanisme d’alerta exprés: necessitem interpretar l’altre amb rapidesa per situar-nos respecte d’ell. Tot i que solem creure que jutgem a partir de les paraules, diversos estudis apunten que entre un 60 % i un 70 % de la comunicació és no verbal. Gestos, expressió facial, contacte visual o fins i tot l’aparença construeixen un missatge que condiciona la nostra percepció. Crec que puc classificar una persona gairebé de manera immediata tan bon punt la conec. Si algú em resulta gestualment agradable, obert i coherent amb allò que expressa, tendeixo a sentir una afinitat immediata. En canvi, senyals com la fredor, l’arrogància o la presumpció em generen rebuig instantani.

Llegeixo en un article que un estudi britànic va descobrir una cosa reveladora: les zones cerebrals que s’activen davant estímuls que provoquen fàstic o por són les mateixes que s’activen quan algú ens cau malament. És a dir, el cervell detecta de manera gairebé instintiva si una persona ens transmet bones o males sensacions. Aquest mecanisme té una arrel evolutiva: de la mateixa manera que evitem aliments en mal estat o situacions potencialment perilloses, també reaccionem davant certes senyals socials com una forma de protecció.

No es tracta necessàriament de judicis justos o objectius, sinó de respostes ràpides influenciades de manera prejudiciosa. Tot i així, en la meva vida quotidiana, aquest primer instant continua tenint un pes decisiu: em basta un gest per apropar-me a algú… o per mantenir-me’n a distància.