Leviatan desbocat

Una de les tendències més significatives de les democràcies contemporànies és l’expansió sostinguda de l’Estat com a resposta gairebé universal als problemes socials. Davant la incertesa econòmica i les crisis recurrents, una part creixent de la ciutadania tendeix a considerar que el govern ha d’assumir la responsabilitat directa de satisfer un ampli ventall de necessitats: pensions i dependència, sanitat i educació, habitatge i seguretat, ocupació i estabilitat de rendes. Aquest desplaçament d’expectatives és el terreny fèrtil on arrela el populisme contemporani.

El fenomen es defineix pel volum de despesa pública i pel nombre de competències estatals, però també per una determinada manera d’entendre la relació entre ciutadania, poder polític i llibertat. El populisme presenta l’Estat com una instància redemptora capaç de resoldre problemes complexos mitjançant solucions simples i immediates. Quan aquesta lògica s’imposa, qualsevol limitació institucional al poder és percebuda com un obstacle a la voluntat del poble, i no com una garantia de llibertat.

Històricament, però, la prosperitat de les societats no ha depès de governs omnipotents, sinó de la capacitat dels individus i de les comunitats per generar valor, cooperar, innovar i assumir riscos. Les societats que han progressat han estat aquelles que han fomentat la iniciativa privada, la seguretat jurídica i el respecte pels drets de propietat. Quan aquestes condicions existeixen, l’Estat compleix una funció essencial però acotada: establir regles clares i protegir drets fonamentals.

La història mostra com durant mil·lennis la immensa majoria de la població humana ha viscut al llindar de la subsistència. La pobresa extrema era la norma, i qualsevol pertorbació —una sequera, una guerra o una epidèmia— tenia conseqüències devastadores. Aquest patró només va començar a trencar-se amb l’aparició d’un nou sistema econòmic basat en el mercat, la divisió del treball i la inversió privada. En un període relativament breu, el capitalisme va permetre una millora material sense precedents, elevant el nivell mitjà de vida molt per sobre del mínim de supervivència.

Tanmateix, l’èxit d’aquest procés ha generat una paradoxa. A mesura que les societats esdevenen més riques i segures, també augmenta la percepció que l’Estat ha de protegir els individus de qualsevol risc. Aquest canvi mental afavoreix l’expansió continuada del Leviatan, sovint sense una avaluació rigorosa de costos, incentius i efectes secundaris. El resultat és un aparell públic cada vegada més gran, però no necessàriament més eficient ni més just.

Un dels riscos principals d’aquesta dinàmica és la substitució progressiva de l’autonomia social per la dependència política. Quan amplis sectors de la població passen a dependre directament de transferències, subsidis o favors estatals, el vincle entre ciutadà i govern deixa de ser principalment institucional i esdevé clientelar. El debat públic s’empobreix i la rendició de comptes es debilita, ja que criticar el poder pot percebre’s com una amenaça a la pròpia seguretat material.

La radicalització populista, tant en versions ideològicament oposades com aparentment contradictòries, comparteix un element central: la desconfiança envers institucions com el mercat, la família o les associacions civils, sovint presentades com a obstacles a la voluntat col·lectiva. L’Estat es converteix així en l’únic actor legítim per ordenar la vida social, econòmica i fins i tot moral de les persones.

Des d’aquesta perspectiva, l’acció política es redueix a una expressió agregada del desig majoritari, deslligada de qualsevol límit jurídic o principi general. La noció de drets individuals, especialment els de les minories, queda subordinada a la voluntat popular que el poder polític afirma representar. Aquesta identificació entre Estat i poble anul·la la funció bàsica de les institucions, concebudes precisament per limitar l’arbitrarietat del poder.

El col·lectivisme populista parteix de la premissa que la llibertat és el resultat de la redistribució: només quan l’Estat garanteix els mitjans materials es pot parlar, segons aquesta visió, de veritable autonomia personal. El problema és que es confon llibertat amb provisió pública, i poder amb capacitat d’escollir. Quan la llibertat depèn d’una concessió política, deixa de ser un dret i esdevé un privilegi revocable.

Des de la tradició liberal clàssica, la llibertat s’entén de manera diferent. No consisteix a fer tot allò que es vulgui, sinó a no estar sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre. Això exigeix límits clars al poder, separació institucional i normes generals aplicables a tothom. La funció de l’Estat no és donar sentit a la vida de les persones, sinó garantir l’espai perquè cadascú pugui construir-lo segons les seves conviccions morals.

Finalment, l’expansió incontrolada de l’Estat comporta també riscos econòmics evidents. Com més gran és l’esfera de despesa pública, més incentius existeixen per orientar el talent cap a la captura de rendes polítiques en lloc de la creació de valor productiu. En societats amb governs reduïts i normes estables, la manera més eficient de prosperar és crear una empresa: oferir béns o serveis útils i innovar. En entorns altament intervencionistes, en canvi, l’èxit depèn més de l’accés al poder que no pas de la capacitat emprenedora.

La deriva populista no és, doncs, només un problema polític, sinó un desafiament seriós que afecta la qualitat de les institucions, la cultura cívica i el creixement econòmic. Afrontar-lo requereix quelcom més que eslògans buits de contingut: exigeix ciutadans crítics, governs responsables i un compromís ferm amb els límits del poder com a condició indispensable de la llibertat.