La Mercè, l’algoritme i l’hantavirus mediàtic

La diferència entre l’important i el fútil no va més enllà del clic constant amb què alimentem l’algoritme que condicionarà les nostres reaccions futures davant d’un fet, un risc, una probabilitat. Per això el consum d’informació no aporta gaire coneixement si no es fa amb criteri. Hauríeu de passar un dia per la Redacció d’un mitjà de comunicació posat al dia tecnològicament per comprovar com es cuinen els continguts. Imagineu una pantalla enorme presidint la sala i visible des que qualsevol punt de l’espai de treball dels periodistes. L’observació del plasma ofereix les oscil·lacions d’una gràfica inacabable que s’enfila i s’enfonsa pausadament en funció del consum de la notícia que en el precís moment estan fent els seguidors del mitjà. A unes hores del dia el pic s’assoleix amb un contingut determinat (el nombre de morts per Hantavirus?), que s’anirà diluint amb el consum d’un altre tema (l’enfonsament de Junts davant la ripollesa, per exemple?).

Així, la successió d’ítems d’interès (l’increment salarial dels funcionaris pel simple fet de ser-ho?), assenyala el vertigen de la gràfica: al lector li preocupa què se’n treu de negar l’evidència de la conflictivitat social? Els guanys que compensaran les plusvàlues urbanístiques del soterrament del tren fins a Correus? Les declaracions del candidat que anuncia un encariment del seu pacte a qui el necessiti per a ser alcalde l’any que ve? L’itinerari de Papa que espanyolitzarà Montserrat i Antoni Gaudí? Els espeternecs judicials en funció de la causa que tinguin entre mans? La vergonya del tren avariat el dia que recuperava “normalitat” el servei? I mil temes més, és clar, a remolc d’una actualitat que el batec diari proporciona. L’espaterrant, però, és comprovar com l’algoritme dona resposta als interessos dels usuaris perquè coneix bé els gustos, les preferències, les inclinacions personals.

Ara, els continguts no només els assenyalen els periodistes, sinó també les preferències dels lectors. De l’Hantavirus importa saber com són els luxosos dormitoris del vaixell infectat, ens fa plorar de vergonya l’espectacle de les decisions politicosanitàries i critiquem el rebombori mediàtic que hem ajudat a muntar. Sembla que l’important hauria de ser el que ens condiciona la vida, però disparem la gràfica d’interès lector amb l’entrevista a la Mercè, extraordinària guanyadora del Atrapa’m si pots de TV3. I Ucraïna ens fa patir, però el cangueli ens el provoca la incertesa del Barça-Madrid d’avui. La síndrome de la confusió mediàtica l’han explicada molt bé els entesos en pandèmies: el risc que s’esdevingui és real; la percepció està influïda pel desconeixement; l’exageració no ajuda a destriar entre l’important i el fútil. I guanyen els antivacunes.