Notícies industrials

Per fi, el World Bank Group ha reconegut que la política industrial pot ser efectiva després de dècades assessorant en contra. Però, el Banc encara situa l’Estat com un bomber que apaga els incendis de les fallides del mercat en lloc de ser un impulsor directe de la indústria i condicionador del mercat.

En canvi, i al mateix temps, l’economista Mariana Mazzucato, amb Sarah Doyle i Luca Kuehn von Burgsdorff  de l’ «Economics of Innovation and Public Value at University College London (UCL)» han publicat l’informe de política «Estratègia industrial orientada a la missió: perspectives globals», on recomanen que l’estratègia industrial amb intervenció estatal, ha d’estar orientada a una missió. L’informe ofereix coneixements pràctics obtinguts del treball amb governs d’arreu del món, sobre oportunitats que van des de zones d’habitatge saludables i sostenibles fins a la transició ecològica, que estan avançant nous enfocaments per alinear els objectius de les polítiques econòmiques, socials i ambientals al centre de les seves estratègies de creixement. I les oportunitats que s’obren a la indústria enfocada a aquests objectius.

Per altra part, a la cimera d’aquesta setmana a Erevan, Europa, segur que s’ha parlat de la necessitat que el continent es mogui perquè ha de reduir la seva dependència industrial en sectors clau. La Xina controla entre el 98–100% de les terres rares, el 80–90% dels panells solars, el 70–90% de bateries. Els EUA, són el 70–80% del disseny d’IA / xips, el 55–60% dels mercats de capital globals, el 70–85% de les xarxes socials i processen el 70–80% dels pagaments globals amb targeta Visa/Mastercard. I entre el 55–60% de l’energia de la UE encara és importada. Així que, sense un canvi estructural, Europa ho té fotut. Cal una unió completa dels mercats de capital, convertint els estalvis de més de 40 bilions d’euros en capital borsari d’un mercat únic real. Cal una inversió pública coordinada en energia, xips, defensa, tecnologia. Calen aranzels estratègics dirigits a protegir sectors industrials clau.

L’acumulació d’aquestes informacions sobre indústria, coincideix amb la publicació del darrer informe sobre talent industrial del Col·legi d’Enginyers, amb Amec, FemCat i la Fundació per la Indústria, fet públic el 28 d’abril. L’anàlisi identifica els perfils més escassos, les competències que les empreses no troben i proposa un full de ruta concret per reduir una bretxa que, si no s’aborda, limitarà la capacitat competitiva del sector. A Catalunya, calen el doble de professionals industrials, cada any, per fer front a la demanda. S’ofereixen 26.176 vacants industrials anuals i el sistema educatiu només pot cobrir-ne el 42%, ja que genera 11.000 titulats a tot el sistema des dels cicles formatius de grau mitjà i superior, als graus i màsters universitaris.

L’informe reclama posar la indústria al centre del projecte de país, com a determinant per a la prosperitat, la innovació i l’autonomia econòmica. També aposta per millorar la cadena formativa del talent industrial, des de la FP fins a l’enginyeria tècnica, l’enginyeria i els màsters d’especialització, importants de cara a garantir el lideratge tecnològic de la indústria catalana.

L’informe troba a faltar la integració estructural de la indústria en la formació del talent, fent que les empreses siguin agents actius. Cal ampliar la formació dual i reforçar les pràctiques de qualitat. També s’opta per orientar el sistema educatiu cap a les necessitats del sistema productiu i planificar l’oferta formativa a partir de la demanda real. Però aquest aspecte no millorarà sense una revalorització social de la indústria i dels seus professionals que encara són valorats amb clixés antiquats. I un cop més es traspassa la responsabilitat a l’ensenyament primari. Finalment, l’informe proposa multiplicar la productivitat del talent mitjançant la tecnologia, especialment la intel·ligència artificial generativa i la intel·ligència artificial aplicada als processos físics, i construir una estratègia compartida de país pel talent industrial.

El Pacte Nacional per a la Indústria, signat no fa molt, inclou 350 MEUR per a mesures per al desenvolupament del talent. Però queden unes disfuncions que no s’acaben de solucionar. Ni les empreses mitjanes i grans acaben d’atraure formacions duals. Ni les petites empreses poden assumir-la. La sensació és que les ofertes regulades tenen un sostre. I que caldrien passarel·les flexibles, a la carta, de grups d’empreses(clústers). Si la FP reglada falla, si l’ocupacional vehiculada pel servei d’ocupació també, l’administració hauria d’incentivar que clústers territorials poguessin establir vies àgils de formació a la carta. I això permetria incorporar treballadors que, per la raó que sigui, no els han funcionat els sistemes de formació (reglats, ocupacionals o continuats), autòctons o procedents de la immigració, on el domini de la llengua/ les llengües hauria de ser un requisit de promoció laboral, en molts casos.