De la Sala Loyola al teatre Kursaal

Avui s’estrena el documental amb aquest títol, dirigit per Isabel Casanova i Jaume Ferrer, amb guió d’Àngels Fusté i Rosa Clarena; la producció s’ha fet per celebrar els 30 anys de «El Galliner», impulsors de la campanya per recuperar el Kursaal. Els protagonistes del fil narratiu són en Joan Morros i en Ramón Fontdevila, dos dels activistes culturals més importants que, al costat d’altres persones, han protagonitzat aquesta història d’èxit de l’escena manresana, des del voluntariat.

L’acte ja ha esgotat l’aforament del Teatre Conservatori, forçant una segona sessió per a demà; més enllà de la qualitat visual i narrativa, que queda assegurada per l’equip de realització, el fenomen d’assistència no és d’estranyar; perquè les generacions nascudes als anys 60 i 70, públic majoritari del gran èxit actual del Kursaal, vàrem ser espectadors privilegiats d’aquest relat.

La Sala Loyola, inaugurada el 1960 per les congregacions marianes amb capacitat per a un miler d’espectadors, després Sala Ciutat quan va passar a ser de propietat municipal; esdevingué la pantalla d’una història d’amor entre Manresa i el cinema, amb les sessions dobles dels diumenges a la tarda pel públic familiar, i l’activitat del CineClub; altaveu de la música més reivindicativa amb les veus d’en Llach, Serrat, Raimón o Esquirols, i la potent programació del MusiBloc organitzada des de l’entitat Bloc; espai de lleure i formació dels infants gràcies a Rialles; i privilegiat escenari teatral amb els espectacles de la millor època de Joglars, Dagoll-Dagom, el Lliure, Tricicle, Comediants o Pepe Rubianes, programats pel col·lectiu Tabola; sense oblidar l’època daurada de les Innocentades de Manresa, o l’estrena de memorables produccions musicals de l’Esclat, com La Historia del Jazz en conte o la Llegenda de les Set Notes.

Tot això sense xarxes socials, entrades en línia, estructura funcionarial ni empreses municipals; amb la lloable i entranyable gestió de sala del Salvador Vicens i el somriure de la Joana darrera la taquilla. La màgia va durar fins que, ves qui ho diria, l’entrada en escena de l’Ajuntament amb l’intent de remenar les cireres de l’èxit, va acabar amb la dissolució de Tabola.

D’aquella feina de militància cultural per compensar les mancances de les institucions públiques, n’ha derivat el resultat d’una ciutat escènicament potent amb una programació envejable; se’n diu voluntat de servei i reivindicació de la identitat, allò que es va fer tan bé amb escassetat de recursos, i que ara des de les administracions es porta a trompades. Enhorabona a «El Galliner» per l’aniversari, però sobretot felicitats per la lliçó d’història sobre la gestió d’un activisme cultural capaç de canviar les coses, transformar i fer-nos avançar.