La volta al gat, la llúdriga i el dònut

Quan surto de casa em pregunto si enfilaré carrer amunt o avall. Depenent d’on vulgui anar, és clar. I depèn també si és cap de setmana, si vaig sola, si vaig amb el meu amic Miquel, amb el Frankie o amb els nens. Tinc diversos rituals i solen ser els mateixos. Fa temps que no em molesta la rutina.

Si vaig amb els nens, solc anar carrer avall, cap al centre, cap a les places o cap al riu que tant ens agrada, i més ara a la primavera. Les bicis són les grans aliades i el tram de Can Poc Oli, el nostre preferit. El meu fill gran un dia va veure una llúdriga i des de llavors que sempre ens fa frenar al mateix lloc i saludar-la. Ell diu que la veu i que es diu Cric i nosaltres li seguim el rotllo per no traumatitzar-lo i fer d’ell un adult feliç sense problemes emocionals.

Si vaig sola, és el matí i vaig a treballar, enfilo carrer amunt. Camino 5 minuts fins a arribar a la Granja (Rosa). La Núria ja hi sol ser quan arribo i el Xevi ja sap què vull (això m’encanta. Visca el barri!), m’ho porta i quan acabo, em demana si avui faig dònut. Si en faig, me’l menjo pel carrer i me l’acabo més o menys a la cantonada del Fa Sol. Entro a MoMa i m’espavilo de cop.

Si vaig amb el Miquel i em passa a buscar per casa, anem carrer avall, si el vaig a buscar jo, carrer amunt. Amb ell sí que anem més per les places: la de les Oques, la Clavé, la Gispert, però sobretot a la Plaça Major. Remenem el cul una estona i demanem un beure. Quan demana una aigua amb gas el miro fatal perquè beure sola és un avorriment total.

Amb el Frankie sempre anem carrer avall, agafats de la mà i contents perquè tenim els nens col·locats. Podem acabar frases, tirar-nos la canya, brindar amb un vinet a les Vegas i tornar a dir que tenen el millor terra de la història de Manresa. I si pugem a dalt diem: «aquest mosaic hauria d’estar a la vista de tothom». Paguem, em repeteix que ens hem de posar seriosos amb l’estalvi i jo li canvio de tema perquè no em vull allunyar del més semblant que he de tenir una cita. Quan tornem cap a casa, ens agrada allargar-nos i fer el que hem batejat com «la volta al gat», però com que la nena encara és petitona, l’hem deixat de fer.