El català, obligació o necessitat?

Totes les societats, per assolir un cert nivell de cohesió interna, necessiten una llengua àmpliament compartida. Als Països Catalans aspirem al fet que aquesta llengua sigui la catalana, perquè així es repararia l’intent d’anorreament per part dels estats espanyol i francès, i perquè així contribuïm a preservar la diversitat lingüística i el patrimoni cultural d’Europa i del món. El repte, ara, és aconseguir que els nous catalans i catalanes, arribats d’arreu o nascuts aquí, coneguin i utilitzin el català. En el que no ens acabem de posar d’acord és en la manera d’aconseguir-ho. Hi ha qui creu que les llengües s’aprenen i es fan servir quan són obligatòries. I altres pensem que les llengües han de ser sobretot necessàries i útils.

Dit això, entro en el debat obert sobre si a les persones que volen regularitzar la seva residència a Catalunya se’ls ha d’exigir, o no, un determinat nivell de català. I crec que no. Per quatre raons.

En primer lloc, perquè el coneixement no implica l’ús, tal com demostren els milers de persones escolaritzades en català i que malgrat això no el fan servir mai o quasi mai en la seva vida quotidiana.

En segon lloc, perquè es crearia un evident greuge comparatiu amb les persones vingudes d’Espanya, que tenen tots els drets civils i polítics des del primer dia sense cap requisit lingüístic, i de la resta de la Unió Europea, que poden residir sense tampoc saber català. Resultaria paradoxal -tal com va assenyalar l’Ester Capella- que el què no demanem a jutges, policies i executius de multinacionals ho exigim a jornalers, missatgers i netejadores.

En tercer lloc, perquè estaríem desviant l’atenció de qui té realment la responsabilitat de preservar i mantenir viva la llengua: nosaltres, els catalanoparlants. Si tots fem un «mantinc el català» en comerços i establiments diversos, si els docents garantim la immersió lingüística i si els servidors públics utilitzen sempre el català amb tothom, la pressió per aprendre i usar la llengua serà determinant i decisiva.

En quart lloc, perquè d’una mesura així se n’haurien d’assumir també les conseqüències. Això vol dir que si algú, per la raó que sigui, no demostrés un coneixent determinat de català, caldria expulsar-lo del país. Perquè el què tampoc tindria sentit és negar-li la residència però permetre-li seguir vivint aquí, sense permís per treballar, sense els mínims drets reconeguts i sense saber tampoc català! I sincerament, no crec que fem cap favor a la causa de la llengua, convertint-la en motiu de deportació de persones i famílies.

I, en cinquè lloc, i vinculat a això darrer, perquè el català i el catalanisme (al contrari del castellà i l’espanyolisme) han estat sempre eines i propostes vinculades a la llibertat i la igualtat, no a la imposició i la discriminació. I precisament per això, per aquests valors associats, hem pogut superar amenaces i enemics.