El valor del POUM

En els darrers dies han aparegut algunes opinions que qüestionen el paper dels POUM i de la planificació urbanística municipal, especialment arran de les noves mesures impulsades per facilitar el desenvolupament dels municipis rurals. És cert que molts municipis petits necessiten eines més simples i adaptades a la seva realitat territorial.

En aquest sentit, la nova regulació per al món rural sembla no només encertada, sinó també una necessitat llargament reclamada des del territori i des de la nostra professió. Obre moltes esperances per a territoris que durant anys han hagut d’afrontar marcs urbanístics excessivament complexos i poc proporcionats. No es pot exigir el mateix nivell de planificació a un poble de pocs centenars d’habitants que a una ciutat mitjana o un entorn metropolità. Ara bé, caldrà vetllar perquè aquest esperit inicial no es perdi en el seu desplegament normatiu posterior. Massa sovint, bones reformes acaben diluïdes en interpretacions administratives o burocràcies que tornen a allunyar la norma de la realitat.

En molts municipis petits, el valor principal no és el creixement urbà, sinó el sòl rústic, l’activitat agrària o forestal i/o la preservació del patrimoni i el paisatge. Però adaptar el planejament no hauria de significar menystenir-lo.

L’urbanisme és una de les eines col·lectives més importants que tenim com a societat. No és només decidir on es pot construir. És decidir quin model de poble, de ciutat i de convivència volem deixar a les generacions futures, a través d’un sistema que incorpora la participació ciutadana i la construcció d’un marc compartit de convivència.

El planejament és, en gran part, el que ha construït les ciutats i pobles europeus tal com els coneixem avui: amb espais públics dignes, equipaments, escoles, serveis i qualitat de vida compartida. I això està profundament vinculat a una idea de societat basada en l’equilibri entre drets individuals i responsabilitat col·lectiva; una idea molt relacionada amb la socialdemocràcia europea que va entendre que el territori i els serveis bàsics no podien quedar exclusivament sotmesos a la lògica del mercat.

Potser avui la mateixa idea de socialdemocràcia sembla, injustament, un concepte del passat, en una societat cada vegada més simplificada i polaritzada. També és molt cert que el mateix sistema, actualment, ha acabat generant burocràcies excessives, sovint allunyades de la realitat quotidiana de ciutadans i petits municipis, perdent en molts casos l’empatia i la capacitat d’entendre el cas singular. I és precisament aquí on la simplificació intel·ligent té sentit.

Però simplificar no hauria de significar renunciar a una mirada col·lectiva sobre el territori.

Sense planejament, el territori queda exposat a decisions fragmentades i oportunistes. El POUM continua sent el límit necessari entre l’interès privat i el bé comú. També és l’eina que ha de garantir que viure en un municipi petit no impliqui renunciar als mateixos drets, serveis i equipaments que pot tenir un ciutadà d’una gran ciutat.

Potser el futur dels municipis rurals no passa per grans creixements urbans, sinó precisament per saber preservar la seva identitat i la seva escala humana. I això és més que mai, urbanisme.