Una llei d’alta muntanya per a un país més just i equilibrat

Durant massa temps, les polítiques públiques a Catalunya s’han dissenyat, en gran mesura, des d’una perspectiva eminentment urbana. No és cap retret, sinó una conseqüència lògica d’una realitat demogràfica: la major part de la població viu en àrees metropolitanes, els centres de decisió també s’hi ubiquen, i les lògiques que acaben impregnant la normativa responen sovint a aquesta realitat.

El problema apareix quan aquesta mateixa lògica s’aplica de manera homogènia a territoris que funcionen amb dinàmiques completament diferents, com és el cas de les zones d’alta muntanya dels Pirineus. És aquí on la distància entre la norma i la realitat es fa més evident, i on esdevé inqüestionable la necessitat d’una llei específica. Aquest desencaix estructural explica, en bona part, perquè la muntanya catalana arrossega dèficits històrics que no s’han resolt després de dècades de polítiques públiques fragmentades i que han fallat des de l’inici, des del seu plantejament.

La visió urbana parteix d’uns pressupòsits implícits: elevada densitat de població, proximitat als serveis, infraestructures consolidades, presència d’activitat econòmica diversificada i una mobilitat relativament fàcil. Aquestes condicions permeten dissenyar polítiques eficients des del punt de vista econòmic, però no necessàriament justes des del punt de vista social i territorial. Quan aquests mateixos criteris s’apliquen a l’alta muntanya, el resultat acostuma a ser una penalització indirecta. Allò que en una ciutat és òptim, en un poble del Pirineu és, senzillament, inviable.

Les conseqüències són clares i mesurables: un territori que representa prop del 28% de la superfície del país concentra menys del 2% de la població. Aquesta dada no és només una estadística, sinó el reflex d’un desequilibri territorial profund que condiciona el present i pot comprometre el futur del país.

Un dels exemples més evidents és la prestació de serveis públics. En entorns urbans, la concentració és eficient: hospitals, escoles o equipaments culturals poden donar cobertura a molta població en un radi reduït. En canvi, a la muntanya, la dispersió i les distàncies dificulten aquest model. Aplicar criteris estrictament econòmics porta sovint al tancament o la centralització de serveis, deixant àrees àmplies amb cobertura insuficient. El resultat és una pèrdua de qualitat de vida i un incentiu al despoblament.

Aquesta mateixa dinàmica es reprodueix en les infraestructures de comunicació. Les inversions es concentren allà on el retorn econòmic és més immediat, fet que deixa en segon pla carreteres locals i la connectivitat digital. En ple segle XXI, la manca de fibra òptica o cobertura mòbil en zones d’alta muntanya no és una limitació tècnica menor, sinó una desigualtat estructural que condiciona el teletreball, l’educació i l’accés a serveis.

Per comprendre aquesta realitat cal tenir en compte les condicions pròpies de l’alta muntanya: altitud, pendents i clima rigorós que encareixen qualsevol activitat. “Tot costa més, des de mantenir una carretera fins a garantir els serveis bàsics”, es resumeix sovint des del territori.

A això s’hi suma una realitat demogràfica marcada per la baixa densitat, la dispersió de nuclis i l’envelliment. “És un cercle viciós: menys població implica menys serveis, i menys serveis fan el territori menys atractiu per viure-hi”, una dinàmica difícil de revertir sense intervenció pública.

L’economia tampoc no escapa d’aquest condicionant. Activitats com la ramaderia extensiva, la gestió forestal o el turisme tenen una forta dependència del medi i una rendibilitat sovint baixa o estacional. “Aquesta inestabilitat dificulta consolidar un teixit econòmic diversificat i estable al llarg de l’any”.

El problema de l’habitatge hi afegeix pressió. La proliferació de segones residències i habitatges turístics ha tensionat el mercat en molts municipis, generant una paradoxa: cases buides gran part de l’any i dificultats per a la població local per accedir a habitatge assequible.

Tot plegat en un territori que, alhora, té un valor ambiental clau per al país. L’alta muntanya concentra biodiversitat, regula recursos hídrics i contribueix a la captació de carboni, però també és un espai humanitzat que històricament ha estat modelat per l’activitat humana.

En aquest context, la necessitat d’una llei d’alta muntanya s’entén com una qüestió de reconeixement i equitat. “La igualtat no consisteix a aplicar les mateixes polítiques arreu, sinó a garantir les mateixes oportunitats en contextos diferents”.

Aquesta futura llei hauria d’anar acompanyada d’un marc normatiu propi, finançament específic i una governança amb participació directa del territori. No es tracta d’una política conjuntural, sinó d’una estratègia de país.

En paral·lel, ja existeixen instruments com l’Estratègia Pirineu, que fixa eixos com l’habitatge, la mobilitat, la gestió forestal o el turisme sostenible, i que podria esdevenir una base operativa per a una futura llei.

Però el repte és urgent. El despoblament, el canvi climàtic i la transformació econòmica estan redefinint el futur de l’alta muntanya. Sense una resposta estructural, el risc és que aquests territoris quedin relegats a espais buits o merament recreatius.

La pregunta de fons és clara: quin model d’alta muntanya vol Catalunya? I, sobretot, si el lloc on es viu ha de determinar o no les oportunitats de les persones. La resposta, inevitablement, condueix a la necessitat d’una llei d’alta muntanya a l’altura dels reptes del país.

Subscriu-te per seguir llegint