La tribu de lectores

Ser entre llibres i les històries que s’hi recullen ens permet, a la majoria, crear oasis de quietud i refugis que ens aporten tranquil·litat. Cadascú al seu ritme, gaudint sense complexes d’aquella sensació única que genera endinsar-se en un nou món cada vegada que s’obre un llibre. Una nova aventura i una nova oportunitat de conèixer, de reflexionar i de despertar l’esperit crític, sovint abandonat.

Però quan tens la possibilitat de compartir tot això i trobar la complicitat amb altres persones que, a través dels llibres, et donen l’oportunitat de compartir experiències, pors, records i preguntes, llavors has trobat una comunitat; i això té una altra dimensió emocional, vinculada a la llibertat, a la cultura i al procés d’autoafirmació i de pertinença a una tribu: la de les dones lectores.

La tribu a la qual m’he incorporat recentment és la del Club de Lectura del meu poble, Monistrol de Montserrat. Hi vaig topar a l’antiga: llegint un modest cartell DINA4 en el qual s’anunciava la següent trobada i el llibre que es comentaria. L’experiència va ser increïble des del primer dia: a banda de retrobar-me amb persones amb les quals havia perdut el contacte, també em va permetre acostar-me a moltes d’altres que, tot i viure a Monistrol, no coneixia.

Hi vaig arribar amb la curiositat de qui busca algú amb qui compartir lectures i una estona tranquil·la entre llibres, he acabat trobant molt més: una comunitat, un espai de conversa i també una manera de pensar el poble. Un espai on cada mes es viu una petita revolució de caps pensants.

A Monistrol, a més, el club de lectura té un valor simbòlic especial. El poble continua arrossegant la ferida del desmantellament de la biblioteca Antoni Estatuet, creada a finals dels anys vuitanta arran d’una iniciativa popular. Sense biblioteca pública, el foment de la lectura depèn avui sobretot de l’esforç de les escoles, de l’interès individual de cadascú i del servei del Bibliobús de la Diputació, que un dia a la setmana porta llibres i els recull. S’ha d’entendre, però, que les biblioteques són quelcom més que un espai que emmagatzema llibres: són un pol de dinamització i transmissió de la cultura que en moments com els actuals, necessitem com l’aire que es respira.

Per això el club és també una petita forma de resistència cultural. Una manera de reivindicar que els pobles necessiten espais de lectura, de trobada i de pensament compartit.

Aquest divendres parlarem d’El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda, i costa imaginar una obra més adequada per provocar un debat intens en un club 100% femení. Rodoreda escriu des de la ferida, però també des d’una lucidesa que incomoda i que, en alguns passatges del llibre, genera angoixa i patiment. La solitud, la pobresa, la dependència emocional o la violència contra les dones apareixen sense maquillatge.

Potser no canviarem el món parlant de Rodoreda un divendres al vespre, però segurament en sortirem una mica menys soles. I això, avui, ja és molt.