Fabricants de víctimes

El passat 1 de maig milers de treballadors van sortir al carrer. Van considerar que era el millor moment per mobilitzar-se, fer front a l’onada reaccionària, cridar no a la guerra, no al racisme i si a la solidaritat i els avenços en les condicions de vida i treball. L’increment dels beneficis de les empreses en general i de les gran corporacions en particular, els mostra clarament el marge descomunal que tenim com a societat per millorar els salaris, per repartir la riquesa i viure millor. En definitiva volíem més i millors drets i van escollir sortir al carrer per reivindicar-los. Pocs dies abans unes quantes desenes de diputats i diputades membres dels diversos grups de dretes que s’asseuen als escons del Parlament espanyol, van escollir el bàndol contrari. El bàndol dels fabricants de víctimes, votant en contra de la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer . Van escollir deixar a la seva sort gairebé 3 milions de ciutadans i ciutadanes que tenen contractes de lloguer amb venciment en els anys 2026 i 2027. I ho van fer sense arguments que poguessin amagar el motiu real del seu vot: l’interès de classe dels grans propietaris. Son els mateixos que ens volen convèncer que la ruta òptima cap a la prosperitat passa per fer que els individus persegueixin només el seu propi interès i que el mercat és la única via d’expressió legítima d’aquest interès. Que ens diuen també que els poders públics ha de ser mínims, idealment amb les brigades antidisturbis ja n’hi hauria prou per a ells, i que l’especulació financera es positiva, que la desigualtat es bona i que, en el seu estat natural la humanitat no és més que un conjunt d’individus despietats que competeixen ferotgement entre ells. Son els mateixos que pacten amb l’extrema dreta per assegurar el manteniment dels seus privilegis i la continuïtat dels seu negoci de fabricació de víctimes, ara amb l’esquer de l’anomenada “prioritat nacional” que condueix directament a la discriminació entre persones .