Redistribució fiscal i pobresa laboral

Durant els darrers anys, l’economia espanyola ha mostrat un dinamisme notable en termes de creixement del PIB i d’ocupació. Tanmateix, aquest bon comportament macroeconòmic conviu amb un fet molt negatiu: més d’una quarta part de la població resident a Espanya continua en risc de pobresa o exclusió social. Aquesta aparent contradicció ha estat analitzada a través de l’indicador AROPE, una eina estadística harmonitzada a escala europea que permet capturar la naturalesa multidimensional de la pobresa.

La taxa AROPE integra tres components: el risc de pobresa relativa, la carència material i social severa, i la baixa intensitat en l’ocupació. Una persona s’inclou dins d’aquesta taxa si compleix com a mínim un d’aquests criteris. Aquest enfocament amplia l’abast del concepte de pobresa i exigeix una lectura adequada dels resultats, especialment quan es pretén extreure conclusions sobre l’eficàcia de les polítiques públiques de redistribució.

Les darreres dades mostren que la taxa de risc de pobresa relativa s’ha situat al voltant del 19,5%, i, de l’altra, que la carència material i social severa ha baixat fins a prop del 8,1%. Pel que fa al tercer component, la baixa intensitat laboral, s’ha mantingut estancat entorn del 8% de la població, un fet que revela un problema estructural: la dificultat de transformar el creixement econòmic en ocupació estable i de qualitat suficient per a una part important de la societat.

Quan les dades es desagreguen per col·lectius socials, emergeix un patró clar que resulta fonamental per interpretar correctament l’evolució de la pobresa a Espanya. Els col·lectius més desafavorits segons l’AROPE són els menors de 18 anys i els adults en edat laboral central, especialment entre els 25 i els 49 anys. En altres paraules, les taxes més elevades de risc de pobresa o exclusió social es concentren en famílies amb fills i en persones que depenen directament del treball com a principal font d’ingressos. Aquesta realitat contrasta de manera significativa amb la situació d’altres grups socials.

Concretament els jubilats i, en menor mesura, els desocupats, presenten avui nivells de risc de pobresa més baixos que bona part de la població activa. En el cas dels jubilats, la taxa AROPE se situa en valors relativament reduïts, amb una tendència descendent sostinguda. Entre els desocupats, la millora és notable. Aquest diferencial no és fruit de l’atzar, sinó del disseny mateix del sistema públic de redistribució de rendes amb l’actualització de les pensions segons l’IPC, el subsidi d’atur i l’ingrés mínim vital.

Les polítiques públiques dels darrers anys han reforçat de manera significativa les prestacions monetàries, tant en l’àmbit de les pensions com de l’atur. L’augment de la cobertura de les prestacions per desocupació, la introducció de mecanismes de renda mínima i la revalorització de les pensions segons la inflació han tingut un efecte clar i mesurable en la reducció de la pobresa entre els col·lectius que no treballen. Des de criteris estadístics, els indicadors de pobresa AROPE confirmen que aquesta estratègia ha funcionat en aquests col·lectius: jubilats i desocupats.

Tanmateix, aquesta mateixa estratègia revela un límit important quan s’observa l’evolució de la pobresa laboral. El percentatge d’ocupats en risc de pobresa o exclusió social ha augmentat fins a assolir valors històrics, situant-se al voltant del 16%. Això significa que tenir feina ja no garanteix, necessàriament, unes condicions de vida dignes. El fenomen afecta especialment els assalariats, mentre que altres economies europees amb estructures productives similars han aconseguit reduir la pobresa entre els treballadors.

Diversos factors expliquen aquesta evolució. Un dels més rellevants és la inflació, que ha erosionat el poder adquisitiu dels salaris. A diferència de les pensions i de moltes prestacions socials, que tenen rendes protegides per la inflació, els salaris han reaccionat amb més lentitud a l’augment dels preus. A això s’hi afegeix un mercat laboral caracteritzat per una elevada presència de contractes a temps parcial i de sectors de baix valor afegit, que dificulten assolir ingressos suficients fins i tot quan es treballa de manera continuada.

Un element clau és també la pressió fiscal sobre el treball. En un context d’impostos progressius sobre la renda i de cotitzacions socials elevades, la inflació actua com un mecanisme de recaptació furtiu quan no es deflacten els trams fiscals. El resultat és un increment efectiu de la càrrega fiscal sobre els salaris, especialment sobre les rendes mitjanes i baixes. Aquest fenomen afecta amb especial intensitat les llars amb fills, que concentren una part important del risc de pobresa.

Les dades suggereixen que la redistribució fiscal i social a Espanya opera, en termes nets, dels treballadors cap als col·lectius econòmicament inactius. Aquest mecanisme redueix la pobresa estadística entre jubilats i desocupats, però deixa relativament desprotegides les persones en actiu, especialment aquelles amb càrregues familiars. El creixement del PIB, en aquest context, no es tradueix automàticament en una reducció generalitzada de la pobresa perquè les càrregues es concentren sobre el factor treball.

Per tant, el treball perd capacitat d’inclusió social i no garanteix sortir de la pobresa en un entorn d’elevada fiscalitat i inflació persistent. I quan una part significativa dels ocupats no aconsegueix superar el llindar de la pobresa, es posa en qüestió no només l’eficàcia del sistema de redistribució, sinó també la seva equitat.