Ensenyar i espantar les mosques

Fa pocs dies s’ha estrenat la mini sèrie «El senyor de les mosques», una fantàstica adaptació, que recomano incondicionalment, de la pel·lícula del gran Peter Brook estrenada al 1963, i ambdues basades en la novella de William Golding que al 1954 ja preveia els resultats d’un sistema educatiu en fallida; és una cruel al·legoria de la nostra civilització mitjançant la historia d’uns nens atrapats en una illa, que han de crear la seva pròpia societat, amb uns resultats tant tràgics com desastrosos, fruit d’unes qüestionables experiències i educació. L’adaptació és del mateix creador de la sèrie «adolescence», en Jack Thorne, que ens va sacsejar posant en escac els valors de l’ensenyament i la família; un tema de màxima actualitat que aquests dies ens ha esclatat amb la revolta del personal docent de l’escola publica, deixant al descobert el fracàs d’unes polítiques ineficaces que fa massa temps que s’arrosseguen, veient passar conselleries i ministeris que es limiten a apedaçar en lloc de solucionar i qui curs passa butaca empeny.

L’absentisme, l’abandonament i la frustració pedagògica, no son una ficció del fracàs d’una escola que és el primer espai de socialització dels alumnes, és una realitat del fracàs de la nostra societat; estem assistint al malencert de les polítiques que es fan des dels despatxos sense tenir en compte les aules, de la fallida del compromís familiar i l’esguerro de la formació docent que, en una alarmant caiguda lliure, ens han portat a ser el sistema educatiu més malmès de la Unió Europea. El preu de la solució no son només els quatre-cents euros per barba que, aquesta setmana, demanava una important sindicalista a la ràdio publica, per aturar el conflicte, i que els feia perdre una bona part de la legitimitat de la protesta. Per assolir que les noves generacions surtin preparades, en aspectes tan basics com la comprensió lectora, cal pagar una factura molt més gran en recursos econòmics i noves pedagogies, més enllà de les malmeses propostes «happy flowers» de moda, que ens permeti superar el greu problema estructural que patim. Les aules es van omplint de mosques que posen en perill la salut, l’eficàcia i els resultats de tot el sistema; amb l’agreujant d’un dèficit fiscal que, a l’hora de disposar de recursos per fer front a la diversitat, la necessitat de suports especials que compensin les desigualtats de l’alumnat i fomentin una escola inclusiva, aboca els serveis públics al col·lapse si les administracions no marquen unes prioritats que fins ara sembla que ignoren.

Tard o d’hora la situació és tornarà a normalitzar però només fins a la propera crisis, que no trigarà gaire en arribar, si només ens limitem a espantar les mosques en lloc de desinfectar a consciencia.