Canviar el model productiu

Diu el clixé que els economistes es dediquen a explicar per què han passat les coses que ells mateixos no van saber preveure que passarien. Amb això es vol dir dues coses: Que l’economia és un camp extremadament multifactorial i impredictible (si endevinar el futur fos senzill, els economistes abandonarien la universitat i es dedicarien a invertir a borsa) i que és molt més fàcil (i còmode) jutjar que executar, opinar que fer.

La setmana passada un grup d’homes va publicar l’anomenat informe Fènix on, amb indissimulat catastrofisme, s’argumenta que «el model econòmic actual és insostenible i aboca el país al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social». Insisteixen en la tesi que el país «s’està dessagnant» a causa del desequilibri entre increment de població i de PIB. Ha augmentat el pastís, però encara ho han fet més els asseguts a taula, per entendre’ns. Aquest decalatge es tradueix en sous baixos i baixa productivitat. Sobretot, assenyala l’informe, al turisme i a les càrnies, que rebrien una subvenció encoberta perquè els salaris que paguen no són suficients per finançar els serveis que l’administració presta als seus treballadors i treballadores, majoritàriament d’origen estranger.

Cert si no oblidem que l’afluència de mà d’obra immigrada permet també a l’administració estalviar molts diners, perquè arriba ja en edat de treballar i perquè sustenta a baix preu àmbits fonamentals com la neteja o les cures. I el porc, amb totes les externalitats negatives que certament té, serveix també per mantenir activitat agrària, fixar gent (jardiners...) al territori i reequilibrar el país, que no és poca cosa.

En tot cas, l’informe conté dues coses que estan molt bé, dades i propostes. Com aquestes: apujar progressivament el salari mínim interprofessional, normalitzar (apujar) l’IVA a l’hostaleria, augmentar l’impost d’estances en establiments turístics, introduir taxes específiques per compensar externalitats negatives (la contaminació dels aqüífers, per exemple), revisar la figura del treballador fix-discontinu, incrementar l’IBI de les residències no habituals i (no es podia saber...) restringir encara més la immigració.

Incrementar els salaris és la mesura més necessària i evident. No pot ser que es cobrin sous que no permeten sortir de la pobresa ni fer una aportació suficient a la seguretat social i a la hisenda pública. I amb l’actual i brutal crisi de l’habitatge, ja fem tard a gravar seriosament les segones residències i els apartaments turístics. Em sembla, però, que moltes d’aquestes mesures acabarien tenint un efecte modest i limitat tant en el nombre de turistes, com en el de porcs, com sobretot en l’evolució demogràfica del país. Quedaria, per tant, l’opció aparentment més fàcil però moralment més discutible: les barreres (físiques i burocràtiques) i les deportacions. I és que, sovint, darrere el discurs del «canvi de model productiu» s’hi amaga l’antiimmigració pura i dura.