El gerro xinès

Com sovint, llegir em posa sobre la pista d’una reflexió curiosa. Que ha sigut dels ex presidents? Com han actuat públicament en deixar els càrrecs? Si mirem el cas de Pujol, González, Aznar, Zapatero, Montilla, Artur Mas y Rajoy, hi apreciarem diferències substancials. Deixo de banda el president Maragall per raons òbvies i també els presidents més recents: Puigdemont, Torra, Aragonés.

Podríem dir sense risc d’equivocar-nos que el paper actual d’Aznar, la seva permanent ingerència, no respectaria ni la lletra ni l’esperit constitucional i fins i tot podria ser il·legítim. Podríem afegir, que tant Aznar com Felipe González sempre apareixen enfadats amb el mon en general i també amb els seus successors. Renyen molt i somriuen poc.

I això que fou el mateix Gonzalez qui encunyà la coneguda frase de que un ex president és com aquell gran gerro xinés que hom no sap a on col·locar sense que faci nosa. Doncs això.

I tanmateix, potser no sempre hauria de ser així. Si pensem que un ex president és un personatge únic, una inversió col·lectiva i un capital polític a la reserva, no sempre hauria d’ésser així. En el nostre panorama hi ha ex presidents impropis (Aznar i Gonzalez) n’hi ha de desaprofitats (per exemple Pujol) i altres que han trobat el seu lloc (per exemple Artur Mas, Montilla i Zapatero).

Mentre que Aznar vol influir i condicionar molt més enllà del que li pertoca, la discreció de Rajoy (com la de Montilla) resulta confortable, intervé només quan li diuen i ho fa sempre a favor dels seus. Semblaria una posició clàssica i acadèmica, ortodoxa, que tots entendríem potser com la normal o standard. Rajoy parlava poc, excepte quan anava al Parlament a on era un diputat notable i eficient, temible. Podies prendre una copa amb ell sense problemes, era proper, cosa que no se t’acudiria mai de fer amb Aznar o Josep Borrell, persones que a dos metres de distancia desprenen una aureola d’efectes especials que et tira enrere: sembla que flotin en un núvol vaporós o en una aurèola magnètica.

En canvi Pujol fou un ex president desaprofitat. Desprès de 23 anys el seu silenci no resultava cordial, en algú que sap tantes coses, que tenia a més una profunditat temporal i cultural importantíssima i que semblava haver abandonat l’espai públic comunicatiu català a la seva sort. Semblava dir: «Après moi, le diluge...»

Semblantment o encara més els silencis i les paraules de González, no fan honor a la seva figura gegantina, ni tampoc a la democràcia que ell mateix va contribuir a impulsar. Potser la lliçó ens la dona Artur Mas, un ex president que combina i equilibra la discreció i el saber estar amb la participació reflexiva acompanyant els seus en temes difícils. Pablo Iglesias va dir d’Artur Mas que és un analista excel·lent, un elogi que prové d’un adversari que sap del que parla. Per cert, si algú vol saber del nivell cultural de Pablo Iglesias pot llegir «Nudo España», un amè llibre de converses editat per la editorial Arpa.

I sempre ens queda Zapatero. Zapatero gairebé sempre somriu i mai no renya als seus ni als socis dels seus. Això és agradable. És un republicà del Barça, el que a Lleó no és tan infreqüent. Lleó no és Castella. Potser no té la profunditat acadèmica de González o de Pujol però comunica bé, transmet valors i és valent. Amb Artur Mas, son els únics ex presidents que han trobat el seu lloc entre la col·laboració i el respecte al successor.

Però d’ex presidents ni ha molts i a tot arreu, som una plaga, n’hi ha a tota mena d’empreses i institucions, i gaudim de tota mena de gerros de mida variable i nosa persistent. Arreu hi ha generacions que passen, que fan el relleu bé o malament, que potser ignoren la decisiva importància del llegat rebut o també veterans que no se saben enretirar. No només ex presidents també hi ha ex secretaris. De vegades hi ha edatisme i falta de respecte i protocol i de vegades això provoca reaccions inadequades però comprensibles. També hi ha alguns “ex” que enyoren el passat com una realitat sempre millor. No és un tema fàcil.

Tanmateix quan l’equilibri cívic apareix, la profunditat temporal disponible dels “ex” bé podria esdevenir una capacitat analítica o mediadora incrementada i el retorn d’una inversió pública antiga. Artur Mas o Zapatero. Perquè el més greu de l’adamisme és la ignorància supina d’allò del que un dia ens va advertir amb autoritat una ministra: «Senyors, recordin que a les institucions no s´hi va tan sols a recollir sinó que s’hi va també a sembrar». I algunes coses importants necessiten temps, molt temps. Als Col·legis Professionals, també.