Museu de Manresa: concurs públic o repartiment entre els de sempre?

El nomenament d’Anna Comas Vives com a nova directora del Museu de Manresa-Museu del Barroc era, des de feia setmanes, un secret a veus. A la ciutat, molts ja donaven per fet qui acabaria ocupant el càrrec abans que el concurs públic arribés al final. I aquest és, precisament, el problema. No es tracta de negar els mèrits professionals de la candidata. El problema és la sensació, cada vegada més estesa, que a Manresa molts concursos públics funcionen com processos aparentment oberts però amb el desenllaç decidit d’antuvi. El fet que Anna Comas sigui filla del geògraf (no pas historiador) Francesc Comas, medalla d’or, només alimenta encara més aquesta percepció de xarxes de poder locals, favors creuats d’amiguets que molts ciutadans associen des de fa anys a la política municipal manresana. I encara que no fos així, aquesta és la imatge que ha quedat.Mentrestant, qualsevol professional extern amb mèrits reals que s’hi hagi presentat deu haver entès ràpidament quin paper li tocava jugar: el de figurant necessari per donar legitimitat a una decisió que molts consideraven presa des del principi. I el més preocupant és el model cultural que s’està consolidant. El Museu de Manresa -del qual molts consideren que ja només en queda un racó- corre el risc de convertir-se en un espai desconnectat de la identitat i la història de la ciutat, absorbit per una deriva d’experiments pseudoartístics allunyats del patrimoni manresà. Aquesta manera de funcionar respon a un patró que molts denuncien des de fa anys: governs que col·loquen els seus, tècnics amb més poder que molts càrrecs electes i una administració cada vegada més tancada i allunyada del carrer.Després s’estranyen que augmenti la desconfiança cap a les institucions. I quan arribi un canvi polític real a Manresa, la feina no serà només canviar governs, sinó començar a desmuntar una estructura clientelar que fa massa temps que funciona sense donar explicacions a ningú.