Mals símptomes

No sabria dir quin mal ens afecta, però és evident que hi ha símptomes que alguna cosa no massa bona ronda per aquest país.

La policia, o les policies, no haurien d’estar al centre del debat polític i social. No diu res de bo quan una part de la societat vol els carrers plens de policies corpulents i sense contemplacions i, un altre sector, no en desitja ni un. No és un bon símptoma que un nen trapella de 13 anys sigui reduït per la policia com si es tractés d’un perillós delinqüent, per molts protocols que ho puguin avalar. Al nen que tira pedres a l’atracció de fira l’han de corregir la família, els educadors socials, l’escola i altres recursos que ens hem dotat. La repressió pura i dura només fa créixer la polarització ciutadana. És fàcil que a cada institut hi hagi canalla entremaliada com el nen de 13 anys. Davant de cada malifeta, els detindrem? Potser caldrà fer una cimera de pares, mestres i alumnes de generacions pretèrites per recordar que famílies i mestres tenien prou autoritat per minimitzar o resoldre situacions com les que ara vivim.

Que els pressupostos de Catalunya puguin aprovar-se amb la prioritat del tren orbital és un símptoma que hi ha polítics viuen en un altre planeta. Si de forma unànime tots estem d’acord que la falta d’habitatge social és el primer problema, per què no se situa al capdavant de les prioritats? El projecte de tren orbital és com voler fer un doctorat sobre biologia molecular sense haver aprovat la primària. És evident que la primària a Catalunya es diu Rodalies i que el doctorat és el tren orbital. El pacte pels pressupostos sembla, bàsicament, pensat per captar vots de les zones més poblades.

En català hi ha refranys que ens diuen que els diners no fan la felicitat. Però una cosa són les dites i l’altra la realitat. Sembla que la detenció del fill del que era l’home més ric de Catalunya té a veure amb el fet que massa gent creu que diners és sinònim de paradís. L’obsessió per la riquesa material porta a mals camins. Dona molta feina a les policies, advocats i jutjats. Mal símptoma que esdevé malaltia que no troba antídots efectius. Una malaltia present a famílies, empreses i organitzacions de qualsevol tipus, com en la política, en forma de corrupció.

El director de l’Agència Catalana de Residus diu a Regió7 que entre els nous reptes hi ha la prevenció i la reutilització. Té raó. A veure si convenç al seu govern i al d’Espanya, que mana el mateix partit, que posi fil a l’agulla amb canvis normatius per a la indústria. I que, per altra banda, s’acabi la mala sensació que genera cada vegada que dipositem una ampolla o un pot de vidre al contenidor i sentim com es trenca en milers de trossos. Tant costa reutilitzar el vidre sense haver-lo d’esmicolar? Aquest director té feina per davant, començant per fer entendre que el porta a porta a Sant Joan hauria de ser un repte compartit, no una divisió social.

I el proper article serà dedicat als bons símptoma, que també n’hi ha.