El tren, en òrbita; Manresa, asteroide

Les estratègies polítiques dels tres principals partits independentistes són una nebulosa: Junts paga el preu de molts anys d’un lideratge especial i poc funcional com a conseqüència de l’exili de Puigdemont, i no veu com afrontar la competència existencial d’Aliança Catalana, que és, alhora, una gran amenaça antipatriòtica per al catalanisme i per al país; la CUP no té ni idea de què vol ser ara que s’ha fet gran, a banda d’un escut protector per a les actituds totalitàries de la seva jovenalla, tan poc democràtiques com les de Vox; i ERC, que va ser el partit més lúcid en els moments delicadíssims del post-procés, ha quedat atrapada en una aposta desmesurada de frontisme d’esquerres amb el PSOE de la qual ara no troba la manera de sortir, menys encara amb un lideratge bipolar que comparteixen Gabriel Rufián, líder mediàtic de facto amb una agenda pròpia que el pot portar a ser candidat de Podemos, i un líder oficial, Oriol Junqueras, que s’ha tornat estrany, no troba la tecla per aturar Rufián i, cada vegada que obre la boca, ens fa preguntar-nos com ha pogut aquella eloqüència de professor universitari convertir-se en una mena de lletania política d’aire gregorià.

I enmig de tot plegat, ERC s’empassa la granota de l’IRPF frustrat i fa un pas endavant per tal que Catalunya tingui pressupost, per fi; un acte de responsabilitat política dels d’abans, dels que mereixen un aplaudiment dels d’abans. Però, sorprenentment, PSC i ERC han posat entre els principals arguments de màrqueting de l’acord una mena de PowerPoint justificatori que es diu tren orbital. De les moltíssimes raons que es poden exposar per defensar un pressupost, PSC i ERC trien un projecte de tren entre Mataró i Vilanova que exigeix, atenció, construir 43 quilòmetres de túnels i una inversió de més de 5.000 milions. Au, va. Un tren de dibuixos animats marca ACME, suposo. Amb Rodalies convertida en una fàbrica de ressentiment ciutadà i de vot antisistema, ERC i PSC ens proposen un viatge orbital. A la Lluna, segurament, on sembla viure Junqueras, i passant per la Roca, d’on Salvador Illa és fill i exalcalde. Potser és veritat que una via així podria descongestionar el conjunt del sistema però, vist des de Manresa, que algú pugui ni tan sols atrevir-se a dir en públic que construirà 43 quilòmetres de túnels per orbitar Barcelona abans de fer una obra profunda per acabar amb la sagnant vergonya de la R4 és, efectivament, propi de gent que està en òrbita i veu Manresa com un asteroide allà, enllà, molt més enllà.