L’ecologia no és el blanqueig de l’economia

Quan Antoni Gelonch (conciliar economia i ecologia, Nacional.cat) reivindica el progrés econòmic compatible amb l’ecologia, o quan Josep Maria Espinàs relativitzava l’ecologisme des d’una mirada humanista i liberal, expressen una confiança molt optimista: la idea que la innovació, el mercat i l’eficiència poden reconciliar creixement i sostenibilitat. Però aquesta visió topa amb una crítica cada vegada més sòlida procedent de la mateixa ecologia. Ramon Margalef ja advertia que no té sentit parlar de «progrés» en biologia com ho fa l’economia. Els ecosistemes no creixen indefinidament, els recursos són limitats, i tampoc evolucionen cap a una perfecció superior. La natura funciona amb límits, equilibris i adaptacions. També Ramon Folch i Jaume Terradas han insistit que l’eficiència tecnològica no garanteix sostenibilitat si el metabolisme econòmic continua expandint-se. La paradoxa de Jevons ho exemplifica bé: millorar l’eficiència sovint acaba augmentant el consum global. Per la seva banda, Joan Martínez Alier recorda que l’economia és un subsistema de la biosfera, no al revés. Quan el mercat ignora límits ecològics, aqüífers, sòls o biodiversitat passen a ser simples «externalitats», malgrat que sostenen la vida i l’activitat humana. Aquí la diferència entre preu i valor esdevé fonamental: el mercat pot posar preu a moltes coses, però no pot substituir ecosistemes degradats ni temps ecològic perdut. Des de l’ecofeminisme, Yayo Herrero fa un pas més i planteja que el gran repte no és fer més verd el mateix model, sinó assumir la nostra ecodependència. El benestar futur dependrà menys del creixement continu i més de la capacitat de viure dins dels límits ecològics. Potser la gran contradicció del nostre temps és precisament aquesta: voler sostenir una economia basada en el creixement infinit dins d’un planeta finit. I davant d’això, l’ecologia no és una opinió ni una moda ideològica. És, simplement, la ciència dels límits que fan possible la vida.