L’eix que ens travessa

Catalunya fa anys que presumeix de múscul exportador i de potència agroalimentària. Les dades macroeconòmiques somriuen, per exemple, quan es parla de la indústria càrnia: lideratge europeu, capacitat exportadora, creixement sostingut i un sector que representa una part important del PIB industrial del país. Però de tant mirar les xifres globals potser hem deixat de mirar el territori que suporta físicament aquest model. I aquí és on informes recents com el Fènix posen el dit a la nafra. La Catalunya interior s’ha convertit en el gran passadís logístic del país. Especialment, l’Eix Transversal, concebut en el seu moment com una infraestructura vertebradora, ha acabat actuant com una autopista de trànsit pesant. És lògic que el transport de bestiar o pinso o qualsevol altre producte creat aquí travessi el país per aquesta via perquè, en el fons, és economia productiva local (amb tots els condicionants que té); però el que no té sentit és que milers de camions passin de llarg de les nostres comarques anant d’una punta a altra del continent. Què hi queda, aquí, de tota aquesta activitat? Quina riquesa real deixa al territori? La sensació és que les comarques centrals assumeixen els costos mentre d’altres concentren els beneficis. Els camions desgasten el ferm de les carreteres, generen contaminació, incrementen el risc viari i deixen una empremta de carboni enorme en un moment en què se’ns demana a tots reduir emissions, reciclar i consumir responsablement. Mentrestant, els municipis per on passa aquest flux incessant de trànsit pesant no veuen revertir proporcionalment ni inversions, ni serveis, ni oportunitats econòmiques equivalents al desgast que pateixen. És paradoxal que en nom de la sostenibilitat es facin tantes campanyes institucionals sobre mobilitat verda mentre es normalitza un model logístic que obliga a moure mercaderies centenars de quilòmetres cada dia. Potser caldria preguntar-nos si aquest model és eficient només per als balanços empresarials o també per al país entès com una comunitat territorial equilibrada. Fa anys que des de la Catalunya Central reclamem infraestructures dignes, inversions ferroviàries i una mirada menys radial del país. Però continuem essent, sobretot, terra de pas. Ens travessen els camions, les línies d’alta tensió i les grans infraestructures que connecten els grans pols econòmics, mentre sovint el retorn és mínim i el territori suporta les externalitats negatives, però no participa prou de la prosperitat que genera. La indústria és imprescindible i el país necessita produir, però sí que convé obrir un debat seriós sobre quin model econòmic i territorial volem. Un model que converteixi les comarques interiors en simples corredors logístics o un model que redistribueixi millor la riquesa, que aposti pel valor afegit local i que tingui en compte els costos ambientals i socials de cada decisió? Perquè un país equilibrat no pot permetre que unes comarques només serveixin perquè hi passin els camions dels altres sense pagar cap peatge. Si no podem arreglar els forats de l’Eix Transversal, com podem somniar en trens orbitals?n