Fora d’òrbita

TOC (Tren Orbital de Catalunya): un projecte que ha servit per obtenir el vot d’ERC, un partit d’aspiracions sobiranistes, als pressupostos del 2026 del PSC, un partit amb voluntat de permanència unionista.

Segurament és una obra necessària per intentar pal·liar (ni que sigui en part) el desastre de Rodalies, anomenades de Catalunya, però que en realitat són de, per i cap a Barcelona. Es tracta d’una infraestructura ferroviària centralista i, alhora, desmanegada.

El també anomenat quart cinturó ferroviari és una línia en forma de semicircumferència entre Vilanova i la Geltrú i Mataró, passant per Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers. Han anunciat que es farà amb diners «de Madrid» entre el 2027 i el 2041.

Mirat en un plànol, constata, confirma i consolidarà encara més l’existència de dues terres catalanes diferents: tot el que hi ha dins d’aquesta mitja rodona imaginària i tot el que queda fora. A dins hi viuen apinyats uns sis milions de catalans en 6.000 km² i a fora en som dos milions en 26.000 km².

Des d’una talaia pirinenca es veu així sense negar la realitat dels soferts i atapeïts ciutadans de la metròpoli. Sempre he defensat el valor dels mots al mateix nivell que el dels números. Orbiten els objectes (territoris) al voltant d’un altre objecte major o central (Barcelona).

Aquesta, reitero, necessària línia orbital de trens cap a la capital de Catalunya ens deixa a tots els altres com a mers satèl·lits a l’exterior de l’espai galàctic urbà. La necessitat demogràfica és indiscutible, però també ho és l’efecte crida. Arriben nous ciutadans (expats o migrants per fer de mà d’obra barata) atrets per la potència barcelonina. Per les portes del darrere se n’expulsen els que no poden pagar el preu de viure-hi o no tenen la voluntat de sobreviure en la precarietat.

Com més lluny, menys força d’atracció i més monstruoses es veuen aquestes concentracions humanes. A Madrid l’envolten tota mena de rondes d’autovies (M-30, M-40, M-50) eixamplant, en el seu cas, un cercle complet que va guanyant metre a metre i deixa quilòmetres al seu voltant buits, secs de pobletans i de vegetació, un veritable erm al seu contorn.

A París, el «périphérique» és un altre anell que separa la modernitat francesa de la massificació de la resta del país. El mateix passa a Milà, on tenen les «tangenziali». Són les noves muralles.

El creixement intens de població va deixant un país amb una estrella solar d’aparença radiant i aclaparadora, com la nau nodrissa de la guerra galàctica, però l’expansió de la seva gravetat anul·la tot el que hi ha més enllà: dos milions de ciutadans intentant conviure amb aquest sense sentit escampat pel món: les urbs creixent com monstres. A Mèxic D. F. o a Bombai ja passen dels vint milions de microbis... d’habitants, volia dir.