Un model que empobreix

L’Informe Fènix, presentat recentment per distingits economistes del nostre país, ofereix una diagnosi crítica de l’economia catalana i qüestiona un dels relats dominants de les darreres dècades: la identificació entre creixement econòmic i millora del benestar. Malgrat l’augment sostingut del PIB, aquest creixement no s’ha traduït en una millora proporcional del nivell de vida de la població. La clau per entendre aquesta paradoxa és el PIB per càpita, indicador que mostra una evolució clarament negativa: si l’any 2000 Catalunya se situava sis punts per sobre de la mitjana europea, actualment es troba sis punts per sota.

Aquest patró no és exclusiu de Catalunya, sinó que es repeteix en altres territoris amb característiques similars, com les Illes Balears, el País Valencià o les Canàries, així com Andorra. Tots ells han experimentat un fort creixement demogràfic impulsat per la immigració, però sense una millora corresponent del PIB per càpita. En canvi, altres regions amb creixement poblacional moderat, com Aragó i el País Basc, han aconseguit millors resultats en termes de renda per habitant.

L’anàlisi històrica mostra una ruptura clara a partir de l’any 2000. Entre 1980 i 2000, el creixement econòmic es va combinar amb una evolució demogràfica moderada —de 6 a 6,2 milions d’habitants— i una millora significativa del PIB per càpita, que va augmentar un 70%. En canvi, des del 2000 fins avui, el model ha canviat radicalment: la població ha crescut de manera extraordinària, passant de 6,2 a 8,2 milions d’habitants, un increment del 30,7% molt superior al de la majoria de països europeus. Aquest creixement demogràfic s’ha produït principalment per la immigració procedent del Magreb i de Llatinoamèrica, però el PIB per càpita ha quedat estancat.

L’efecte d’aquest fet és ambivalent. D’una banda, la immigració ha contribuït a compensar l’envelliment de la població i ha aportat mà d’obra necessària per a determinats sectors. De l’altra, ha tingut un impacte negatiu sobre la productivitat, ja que s’ha concentrat majoritàriament en sectors de baixa qualificació i baix valor afegit. Això ha reforçat un model econòmic basat en activitats intensives en mà d’obra i poc productives, que limiten el creixement del benestar.

L’estructura productiva catalana presenta, de fet, una dualitat. Hi ha sectors altament productius i competitius a escala internacional —com la indústria química, farmacèutica o els serveis tecnològics— que generen valor i innovació. Però aquests conviuen amb altres sectors, com l’hostaleria, el comerç o determinats serveis personals, amb una productivitat molt inferior i una elevada capacitat d’absorbir mà d’obra barata. El problema és que aquests darrers han crescut molt en ocupació, fins al punt de condicionar el conjunt de l’economia. Catalunya partia l’any 2000 d’un nivell de productivitat inferior a la mitjana europea en un 8%, i aquesta diferència s’ha ampliat amb el temps fins al 13%. Això implica que l’economia genera menys valor per hora treballada, fet que té conseqüències directes sobre els salaris i el benestar social. El descens de la renda mitjana limita la recaptació d’impostos per habitant i no contribueix a sostenir l’estat del benestar.

En aquest context, l’informe introdueix el concepte de «salaris subvencionats». Per sota d’un determinat nivell d’ingressos, estimat al voltant dels 30.000 euros bruts anuals l’any 2026, les aportacions en impostos i cotitzacions socials no cobreixen el cost dels serveis públics utilitzats. Això implica que aquests llocs de treball són, de fet, subvencionats per la resta de la societat, que ha d’assumir la diferència. El fenomen és especialment rellevant en sectors de baixa productivitat que concentren gran part de la nova ocupació, sovint ocupada per treballadors immigrants.

Determinades activitats com el turisme de sol i platja, la indústria càrnia o el repartiment urbà generen beneficis econòmics que no reflecteixen el seu cost real per a la societat, ja que depenen d’una subvenció implícita derivada dels baixos salaris percebuts. Aleshores, aquests llocs de treball no haurien d’existir en les seves condicions actuals o haurien de ser retribuïts amb salaris més elevats.

El model actual presenta una dinàmica autoalimentada. Els sectors de baixa productivitat generen llocs de treball amb salaris baixos, que atrauen o requereixen mà d’obra poc qualificada. Aquesta, sovint procedent de la immigració, contribueix a augmentar la població i la demanda de serveis públics, mentre que la base fiscal no creix al mateix ritme. El resultat és un creixement econòmic que erosiona progressivament la capacitat de generar benestar i sostenir l’estat del benestar.

Aquest patró de creixement és difícil de revertir. La disponibilitat de mà d’obra poc qualificada és elevada a escala global, i els sectors que la demanden encara tenen marge de creixement. Això genera una inèrcia que pot perpetuar el model actual. A més, la combinació d’alta immigració i baixa productivitat tendeix a reforçar-se mútuament.

Les conseqüències d’aquesta evolució van més enllà de l’economia. L’informe apunta que el model posa en risc la cohesió social, la qualitat dels serveis públics i fins i tot elements identitaris i culturals de Catalunya. El creixement demogràfic accelerat, combinat amb baixa productivitat, dificulta la capacitat de mantenir serveis de nivell europeu i de garantir una societat cohesionada.

Per tant, la dinàmica actual és insostenible. Si no es produeixen canvis significatius, Catalunya podria continuar en aquest camí, amb més immigració poc qualificada, més dependència de sectors com el turisme i els serveis, amb una població que podria arribar als 10 milions d’habitants l’any 2050. I aquest escenari impossibilita poder mantenir els estàndards bàsics de benestar i cohesió.