Sortir del femer que incomoda Rufián

Com diu Rufián, si tot el que passa és veritat, això és una merda. Que què passa? Doncs que vivim en esglai permanent, tement el pitjor que se li pugui acudir al manaire de torn en l’àmbit local o planetari. Que ens sabem en mans d’una classe política que ja no sap dissimular que ha esdevingut classe social benestant, substituta de la classe mitjana desapareguda en el combat de la globalització que va comandar una classe dirigent distingida en mediocritat. Si a la nova classe social dels que viuen de la política (representants electes, alt funcionariat, càrrecs de confiança, directors generals, secretaris de negociat, subsecretaris, funcionariat inamovible que vota a favor, aparells de direcció dels partits que vetllen pels beneficiaris dels llocs de feina a repartir i els que em deixo), hi afegim la classe dels paràsits perpetuats en institucions, corporacions i poders successoris del franquisme irredempt, ens dona un mapa de configuració social esberlat en dos blocs cada vegada més allunyats: els que viuen còmodament al seu aire, i els que els venten perquè aquells no perdin benestar. Així, veiem que algú amb criteri ha assenyalat que anem directes al desastre si la classe dirigent no rectifica criteris d’actuació, però constatem que els que viuen bé a esquena d’altri fan com si sentissin a ploure. Heu escoltat cap declaració del govern de tothom (i els tòtils que el mantenen dempeus) sobre l’informe Fènix que adverteix com es dessagna el país que crèiem capdavanter? Callen com les amigues de la Ramoneta i insisteixen en el seu model de governança: grans promeses per a objectius tant enlluernadors com inassolibles. La realitat la interpreten segons les seves necessitats i la modulen en funció de la seva ideologia grouchomarxista: els principis els canvien a conveniència, i al poble, que ja s’entreté amb les conferències de sant Vicenç de Paül (o amb el Barça, la Rosalia, l’Eufòria, el Chiringuito, l’escapada del cap de setmana i viure al dia) que el donin pel xubi dubi du… ua ua que cantaven els trincaries en homenatge al Califa totpoderós. Perdoneu. Qui ens defensa de tant espavilat que procura per a ell i els seus? Què promet i no compleix? Què denuncia i no fa res? Qui ens defensa de tanta corrupció sistèmica que només s’empaita per interessos de part? Qui ens empara davant d’una justícia que ha perdut credibilitat? Què podem esperar d’una judicatura polititzada i, encara pitjor, sotmesa a una ideologia concreta? On ens vol portar aquesta milícia d’escopeteria que només belluga interessadament, com a classe social allunyada de la realitat, de la gent del carrer? Si com diu l’aspirant això que passa és una merda o una merda molt grossa, toca revoltar-nos per sortir d’aquest femer perquè fem tard.