El tren que passa

La tribu metropolitana està contenta, els mitjans oficials ens han venut l’invent del tren orbital, per unir les ciutats de l’extraradi de Barcelona, com la sopa d’all d’ERC per donar suport als pressupostos del govern Illa; que no vol dir que no els necessitem, però sense hipotecar el nostre futur territorial amb un traçat de comunicacions ferroviàries que ens deixa a la via morta.

Com sempre, ves qui ho diria, qui ha begut oli són les comarques de la Catalunya Central, fartes de suportar el desastre de Rodalies, mentre els torna a tocar el rebre amb una proposta que les deixa de banda, apartades a l’andana de la indiferència.

Un dels pocs que han aixecat la veu per defensar els nostres interessos, des de l’Ajuntament de Manresa amb alcaldia d’ERC, una de les més importants que tenen al país i que han ignorat en aquest nou despropòsit de mobilitat, és el regidor d’Impulsem que ha posat el pacte de volta i mitja, i ha reclamat una R4 efectiva; el que li ha valgut, per part dels pixapins de l’àrea metropolitana, els adjectius d’egoista o insolidari a les xarxes socials, mentre els socis de govern callen i nosaltres, a més de pringats, atonyinats.

És tant decebedor com emprenyador que les veus de la centralitat comprin un projecte que deixa de banda la Catalunya amb més problemes de comunicació, presentat i tornat a arxivar en un calaix per obra i miracle de qui el 2008 ja era secretari de mobilitat pel PSC, en Manel Nadal, i que ara repetint càrrec li ha tornat a treure la pols; un projecte amb horitzó el 2040 que ha de ser finançat per un estat que ens deu una picossada de milions en inversions d’infraestructures, i que tot fa preveure que d’aquí a no gaire estarà en mans del PP amb Vox, amb el que ja ens podem imaginar quin futur li espera; el més probable, vistes les seves prioritats en altres territoris on governen, és que acabi descarrilant.

Aquesta Catalunya connectada que diu el president Illa, una desconnexió de la realitat que ens torna a deixar de banda, amb un grapat de projectes encallats i pendent de solucionar el gran desastre d’un servei de Rodalies que cau a trossos, en el que ens toca el rebre dia si i dia també, és la darrera parida que ens confirma que no ens tenen per a res i, si no ens hi posem, mentre deixem que altres condueixin la màquina nosaltres acabarem perdent el tren.

Els castellans tenen una paraula cuqui que en aquest assumpte ens defineix molt bé: som uns «pagafantas»; vaja, el que aquí en diríem uns passerells acostumats a llepar pels interessos dels de les comarques de primera, als que tant se n’hi en foten les realitats de les comarques de segona... i no cal especificar en quina de les dues categories ens han situat en tot aquest joc polític, oi que no cal?