L’exemple del Golut

No he estat mai autònom i no he estat mai emprenedor. Tot i això (o segurament per això), no deixo d’admirar els qui ho són. Especialment, en el petit comerç, o en el sector serveis. Admiro els qui en el seu dia van decidir aixecar la persiana d’una botiga o restaurant i cada dia lluiten per tornar-la a alçar. I em dol veure els casos que l’han de baixar permanentment. Perquè entenc que darrera d’aquella persiana hi queda un projecte, un munt d’il·lusions i encara més esforços per evitar que això passés. I perquè qualsevol tancament fa que el barri, nucli o poble perdi un bioritme de la seva vitalitat. Fa temps, anys, potser ja lustres o dècades, que a través dels mitjans, però també en el meu entorn, sento el lament de molts d’aquests autònoms i emprenedors picant sobre la mateixa pedra. Castigats per la inacabable burocràcia i erosionats per un mercat laboral que no atén a la demanda. Desgastats, en definitiva, perquè la feina que els suposa el seu negoci va molt més enllà del que li és estrictament propi i els fa fruir. En el cas d’un restaurant, per exemple, preparar els plats i servir-los i, si pot ser, gaudir de sentir-se reconeguts pels clients. Un darrer exemple és el del restaurant Golut, situat en ple nucli antic de Manresa, els propietaris del qual han anunciat que el pròxim 27 de juny posaran el punt final a gairebé una dècada rebent comensals i fent-los fruir. Les paraules que recollia Regió7 de Marta Bertran, impulsora de l’establiment amb la seva parella, Gerard Pérez, són prou significatives i representatives d’una situació que molts petits emprenedors repeteixen com un mantra: «Cada vegada ho posen més complicat als petits negocis. La burocràcia suposa molt desgast [...] M’agrada molt la meva feina, però estic cansada de tot el que comporta el negoci». Com resumia la notícia, massa complicacions a l’entorn del que els ha apassionat durant tota la vida: la cuina i el servei als clients. Conec en el meu entorn petits emprenedors del sector alimentari que han acabat ajustant la producció a la seva estricta capacitat i, per tant, renunciar a la contractació, cansats de no trobar personal o de perdre’l tan aviat com el tenien en dinàmica. Al pes del lloguer i l’energia, s’hi suma una burocràcia asfixiant que consumeix hores de feina i recursos en tràmits infinits. Aquest mur administratiu desemboca en frustració i desmotivació. S’ha volgut instaurar tan control que ha acabat tot descontrolat. I el que acaba sent goluda és la burocràcia, que és la que s’ho menja tot: el temps i la paciència.