En la quarta Champions del Barça

El futbol jugat per dones és un exemple excel·lent per moltes raons, des de la professionalitat i el comportament de les jugadores a la convivència amb què viuen els partits i les finals les aficions rivals, famílies barrejades —si es dona la circumstància— sense que s’observi cap risc d’incidència. És veritat que hi ha la incertesa de saber com evolucionarà. A la generació actual, hi ha futbolistes que són ben conscients de la precarietat i la misèria d’on vénen i que, per tant, aprecien la millora en les condicions i en el reconeixement, encara que en els dos aspectes hi hagi un camí llarg per recórrer abans no es pugui parlar de la normalitat i la igualtat que haurien de tenir. Queda palès en les declaracions que fan tot sovint, com és el cas d’Alèxia Putellas, per exemple. La incertesa, deia, es refereix a si l’evolució que tindrà el futbol jugat per dones seguirà el mateix camí que va tenir el d’homes, tant li fa si és professional o amateur, la categoria o les edats. Hem de confiar que no.

Per al FC Barcelona, el seu equip també hauria de ser un exemple d’aplicació general. Dissabte va guanyar la seva quarta Lliga de Clubs Campions contra l’Olympique de Lió per 4 a 0, en una segona part memorable. El quart títol, en set finals disputades, les últimes sis de manera consecutiva, certifiquen l’hegemonia blaugrana. El que les converteix en exemple és que l’han conquerida i l’han mantinguda amb una plantilla relativament curta i havent perdut futbolistes de qualitat i experiència temporada rere temporada, havent patit lesions de dones clau en cadascuna de les posicions i, malgrat les baixes, haver-les cobert amb jugadores del planter sense que l’equip se n’hagi ressentit. Vol dir que la feina de detectar talent i formar-lo a la base és excel·lent, que els tècnics del primer equip els donen confiança i que les jugadores que s’hi han consolidat les acullen i les integren.