Mites i realitats del suïcidi

Un tema, el suïcidi, que fins fa uns anys era tabú per molts motius; sovint, per la creença que parlar-ne provocaria un efecte tipus dominó/epidèmic per imitació de la conducta, aquesta creença amaga altres aspectes com el que, duran segles, i fins a l’any 1983, l’Església catòlica castigava als suïcides sense poder ser enterrats en el cementiri, el «camposanto» en castellà. Un bon mètode per avergonyir a la família del suïcida i, de manera «post mortem» i per més “INRI” al suïcida; aquesta qüestió encara va impulsar, més, la vergonya pels familiars del suïcida i si es relaciona, equivocadament, el suïcidi amb malaltia mental, doncs a fomentar l’estigma.

De quina dimensió parlem? Amb les dades, algunes no consolidades, de l’any 2025, les xifres són les següents: a Espanya el percentatge és de 8,1/100.000 habitants, a Europa de 10,7/100.000 i a Catalunya de 6,8/100.000; en totes societats una lenta i progressiva disminució en la darrera dècada d’aproximadament un 13%.

Però els números no podem amagar els drames personals, familiars i socials que cada cas provoca; es calcula que cada ca de suïcidi pot afectar emocionalment entre 6 i fins a 100 persones, cal pensar en els suïcidis de persones que treballen en grans organitzacions o de gran repercussió mediàtica.

L’OMS ens indica uns quants mites que cal desmitificar! I que no són veritat com: No és cert que només les persones que tenen un trastorn mental pensin en una conducta suïcida o la tinguin. No és cert que el suïcidi no es pugui prevenir perquè és un acte impulsiu. No és exacte afirmar que la persona amb conducta suïcida desitja morir. No és cert que els intents de suïcidi només siguin una manera exagerada de cridar l’atenció. No és cert que la persona que parla de les seves intencions suïcides no les portarà a terme. No és correcte, per tant, afirmar que si es repta una persona amb impulsos suïcides, no se suïcidarà. No és correcte associar la covardia o la valentia a persones que moren a causa del suïcidi o que cometen una temptativa de suïcidi. No és correcte suposar que el suïcidi afecta un grup poblacional concret.

A la vegada cal considerar els cinc passos que cal fer si ens trobem davant d’una persona amb ideació o conducta suïcida. Primer de tot, preguntar, et trobes bé? Què et passa?; segon, cal mantenir un espai de confiança i seguretat; tercer, cal acompanyar a la persona, estar al seu costat; quart, ajudar a connectar amb ajuda professional i, per última cosa fer-ne un seguiment del que ha passat. Això és vàlid per tothom i en totes les situacions, no cal ser un professional de la salut.