On anirem a parar?

Fa dies que el contacte diari amb l’actualitat s’ha tornat feixuc i difícil de sostenir amb un mínim de serenitat. El despertar de cafè i actualitat comença a ser poc recomanable, fins i tot: encendre la ràdio de bon matí o repassar els titulars dels diaris generalistes ha passat d’un exercici informatiu a una prova de resistència emocional. Especialment, ara que s’ha consolidat aquesta gran intersecció entre les seccions de política i tribunals, alimentada per una frenètica (i presumpta) activitat delictiva de polítics, assessors, exministres, familiars i tota mena de satèl·lits del poder.

Les calors d’aquest final de primavera han arribat acompanyades d’un intens calendari judicial que farà les delícies dels amants del gènere. El menú és variat i abundant. Aquest dijous ha estat David Sánchez, germà del president del Govern espanyol, el qui s’ha assegut davant del jutge acusat de prevaricació i tràfic d’influències. Ahir també vam ser testimonis de les declaracions en seu judicial d’alguns dels acusats del cas Kitchen, amb Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior que fa afinar coses, com a protagonista principal.

El juny ens portarà noves entregues amb Begoña Gómez, parella de Pedro Sánchez, l’expresident del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero i, per acabar-ho d’adobar, la sentència del cas de les mascaretes just abans de la revetlla. Tothom té la seva festa i la seva creu en aquest tram final de la primavera, però la part més feixuga és la que ha de suportar la ciutadania, entre la ira i la incredulitat.

El més sorprenent de tot plegat no és tant el contingut dels casos com la interpretació que cadascú fa de la realitat segons el paper que li toca representar en cada sainet. Els mateixos fets poden ser una persecució política, una casualitat administrativa o una conspiració d’estat segons qui comparegui davant del micròfon.

Els que ja tenim una certa edat assistim, a més, a un revival inesperat. Torna la música dels noranta: Filesa, directors de la Guàrdia Civil a la fuga, KIO… només falta recuperar les americanes amb muscleres i les tertúlies amb fum de puro en directe. La diferència és que ara tot circula més ràpid, més amplificat i més histèric.

Potser per això no sorprenen moviments recents dins del periodisme radiofònic. S’anuncia la sortida d’Àngels Barceló de la SER per discrepàncies editorials i Carlos Alsina abandona també la trinxera de les primeres hores informatives per instal·lar-se en la franja molt més amable del magazín de mig matí. No sembla una mala decisió. Perquè llevar-se cada dia per explicar aquest festival permanent de declaracions, escorcolls, filtracions i compareixences judicials comença a requerir més vocació que mai.

I mentrestant, els ciutadans continuem aquí, atrapats entre la saturació informativa, el descrèdit institucional i la sensació que tot plegat ja ho hem vist abans. Amb altres noms, altres sigles i els mateixos gestos.