La cultura de la pau

Estem en temps de soroll. I el soroll és allò que fa que no puguis escoltar música i el que fa que no puguis escoltar el que l’altre et vol transmetre. El soroll és l’aliat perfecte de l’extremisme i el totalitarisme i és el caldo de cultiu del que després esdevé violència. El soroll, és la porta d’entrada de la divisió, l’odi i l’enfrontament dins d’una societat, i l’antídot contra això és la convivència fonamentada en la Cultura de la Pau. 

El concepte de ‘Cultura de la Pau’, es fonamenta en la declaració aprovada l’any 1999 per l’ONU amb la voluntat de reforçar una idea de pau no només entesa com a absència de guerra, sinó com una manera de conviure basada en el respecte als drets humans, el rebuig de la violència, el diàleg, la tolerància, la igualtat, la solidaritat, l’educació per la pau i la participació democràtica.

Recordo la meva joventut -amb certa enyorança tot sigui dit- quan als caus, esplais i Mijacs es cultivaven els valors fonamentals del diàleg, l’esforç i l’empatia. Es debatia de tot, procurant sempre anar a l’arrel del tema, al fons, i des d’una mirada de respecte. Aquests àmbits són l’indret perfecte per treballar i exercitar el sentit profund de la democràcia, amb debats intensos i aprofundint amb els temes. Sense saber-ho als anys 90, aquestes entitats practicaven ja, aquest tarannà que emana la declaració de l’ONU de l’any 1999. 

I és que en moments de soroll és quan més esforços hem de fer per evitar ser arrossegats pels extremismes manipuladors. Les entitats com els esplais, caus i entitats del tercer sector, han de seguir abanderant el cultiu de l’esperit crític i intel·ligent, perquè si el seu fonament rau en la construcció d’un món millor, aquest només pot créixer entorn la cultura de la Pau. 

En contraposició als valors de la Pau, hi ha els moments que vivim: la manipulació dels febles i la utilització del patiment de la gent, per part dels moviments extremistes d’esquerra i de dreta, per tal d’inflamar i dividir la societat, amb un únic objectiu que no és altre -recordem-ho-, que ‘petar’ el sistema. 

Davant d’aquesta força que vol trencar la societat, ens hem de sentir interpel·lats a lluitar-hi en contra d’una forma decidida. Per què, no ens despistem; l’humanisme profund, del qual en som hereus, basat en l’empatia vers l’altre i l’escolta activa, no pot renunciar treballar per una societat millor. 

Reconstruir una societat, -la catalana i manresana-, fragmentada, que viu moments de patiment per la creixent pobresa, que malda per la supervivència de la llengua i pateix una manca de recursos per fer-hi front, no es pot fer des de la passivitat. Cal arremangar-se i actuar. Cal treballar més que mai i aïllar els extremismes que fomenten la divisió i l’odi.

I aquesta és una crida també dirigida als líders i les forces polítiques i socials de la ciutat, que flirtegen amb aquests moviments antisistema, creient que tangencialment els pot beneficiar el camí per assolir els seus objectius electorals o de quota de poder. Per què ni la tebior ni la simpatia ideològica no ha de tolerar que els moviments extremistes assaltin els valors fonamentals de la nostra democràcia. I a Manresa, això està passant.

Queden 12 mesos per les pròximes eleccions municipals. I les forces democràtiques de la ciutat, el Govern al capdavant, i les entitats i societat civil haurien d’encomanar-se a ser els guardians dels valors de la cultura de la Pau. I actuar amb contundència quan els agitadors se saltin les regles de joc. I no, no ens confonguem; saltar-se les regles de la democràcia també és boicotejar actes, pintar les parets de la ciutat amb proclames d’odi i amenaçar o assetjar les persones. Per què als discursos de l’odi, vinguin d’esquerres o de dretes, se’ls combat amb discursos de pau, i mai, mai, mai, amb més odi.