Els deutes amb Pista Castell

Llegia en aquest diari una carta al director en què un ciutadà es lamentava de com s’ha portat i es porta el tema Pista Castell, la nostra pista, perquè moltes generacions, no només de Manresa sinó de la comarca, l’havíem trepitjada o bé per a fer esport o per anar a un concert o per a una trobada política. Pista Castell sí va ser un espai polivalent, al centre de la ciutat i sota la falda d’un meravellós turonet que els manresans i manresanes continuem reticents a gaudir.

El que ha definit la pista castell és i serà el bàsquet. Aquella pista era un petit miracle enmig d’una ciutat que es vana molt del bàsquet i del seu primer equip, de les seves victòries i proeses, però que li costa viure amb orgull aquest esport. Trobar una cistella que serveixi per jugar-hi al carrer és un repte digne d’un capítol d’un programa nocturn de ràdio que parlen de misteris. Perquè això és el bàsquet al carrer a Manresa, com la Llum: ens agrada, en parlem, el reivindiquem. Però a l’hora de la veritat el més simple és a l’aigüera.

A Pista Castell la ciutat li deu dues coses, i no crec que cap costi gaires diners. D’una banda, s’hi hauria de poder jugar a bàsquet. Així de simple. No hi calen grades: una mica de coberta i un terra llis (a poder ser pla, però si no tampoc no passaria res: la pista estava inclinada). El retard, diuen, es deu a un mur que és insegur, però ja fa anys i panys que se’n parla. Valdria la pensa solucionar-ho i convertir-ho en un espai per al bàsquet.

De l’altra, hi ha un deute amb les famílies manresanes que en el seu moment van tenir la generositat de cedir l’espai a la ciutat. Poca gent faria això, oimés si tenim en compte la picossada que n’haguessin pogut treure. Aquesta generositat mereix un acte com Déu mana, i amb el bàsquet de protagonista, perquè per aquella pista han passat grans jugadors i equips, i tot això no hauria de quedar només en la memòria, perquè al final aquesta es perd i el temps passa molt de pressa i un dia, quan la ciutat desperti, molts dels seus protagonistes ja no hi seran. I la generositat hauria de tenir valor.