Un món nou

Em vaig iniciar en l’activisme polític a principis de la dècada del 70, quan la meva generació tenia al voltant de 25 anys. Eren joves que volien acabar amb la dictadura franquista com a pas previ per instaurar un règim democràtic que ens permetés avançar cap a un món nou amb més democràcia, més llibertat, més justícia i més igualtat.

Cinquanta anys més tard, cada dia és més evident que estem entrant de ple en un canvi d’època, però el món que està apareixent davant dels nostres ulls no se sembla de res als que havíem somiat ara fa mig segle. És un món que s’està desfent, caracteritzat per la pèrdua de confiança en les institucions democràtiques, l’erosió de les classes mitjanes, la sensació d’inseguretat econòmica i l’ascens de lideratges polítics autoritaris i messiànics.

En aquest escenari Europa apareix com un actor desorientat, que ha perdut centralitat i que no ha sabut construir una estratègia pròpia per alliberar-se de la dependència militar dels Estats Units, la dependència energètica de Rússia i la dependència tecnològica de la Xina.

Les tensions polítiques i geopolítiques esmentades no s’expliquen sense tenir en compte la fractura social interna causada per un model econòmic de capitalisme globalitzat que ha entrat en crisi, provocant l’augment de la desigualtat i l’empobriment de les classes mitjanes.

A les noves generacions, a aquells i aquelles que tenen ara l’edat que teníem nosaltres als anys 70, els espera un futur que serà dur i exigirà molta intel·ligència col·lectiva per continuar lluitant contra les desigualtats estructurals que genera el capitalisme, basat en la concentració de la riquesa i la precarització de la majoria i, al mateix temps, contra la degradació ambiental i el canvi climàtic, que amenacen les condicions mateixes de la vida. Això implica una doble tasca: a curt termini corregir els efectes més injustos del sistema però no perdre de vista l’horitzó: superar el capitalisme i avançar cap a una societat basada en el bé comú, la igualtat i la dignitat.○