Calor

Hi ha dues converses que no fallen mai: parlar del temps i parlar de com n’està, de malament, el món i el país, en particular, i, si m’apures, la ciutat de cadascú en concret. I aquests dies, amb aquesta calor prematura que ens cau al damunt com una factura inesperada, hem aconseguit unir les dues disciplines en una sola especialitat olímpica. Només cal parar l’orella a qualsevol terrassa – a qualsevol terrassa que no sigui les del passeig de Manresa perquè, que jo sàpiga, ara mateix les dels 3 quioscos estan tancades, mal símptoma - forn de pa o cua de supermercat. Tothom hi té alguna cosa a dir. Tothom. Fins i tot aquella gent que no sabria distingir un anticicló d’un rentaplats industrial —Aquesta calor al maig no l’havia fet mai. És una frase preciosa perquè sempre hi ha algú deu segons després disposat a respondre: —Què dius ara! L’any 83 ja va fer una calorada igual o pitjor. El que passa és que no te’n recordes. La memòria meteorològica és fascinant. Sempre hi ha una persona que recorda amb exactitud científica una tarda concreta de fa quaranta-dos anys. Curiosament, aquesta mateixa persona no recorda on ha deixat les claus del cotxe. Després arriba el nivell superior de l’anàlisi climàtica popular. —Si ara ja fa aquesta calor, aquest estiu ens fotran l’agost enlaire les tempestes. Ningú sap exactament per què una cosa porta a l’altra, però queda contundent. És una teoria tan acceptada com aquella que assegura que si tens mal de genoll plourà. També apareix el sector nostàlgic. —Abans també feia calor, però la suportàvem millor. Després entren en escena els moderats. —Sempre n’ha fet, de calor. I tenen raó. De calor sempre n’ha fet. Igual que sempre hi ha hagut hiverns, mosquits i persones que expliquen que abans tot era més autèntic. El debat és si n’ha fet tanta, tan aviat i tan sovint. Però això ja és massa complex per a una conversa de vermut. Llavors apareix el científic improvisat. —És el canvi climàtic. Això ja no té aturador. Ho diu amb la mateixa seguretat amb què la setmana passada parlava de la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units i, fa quinze dies, del nou papa o de l’estret d’Ormuz. A Manresa, però, juguem amb avantatge. Aquí la calor forma part del paisatge emocional. Fa dècades que ens comparem amb Marràqueix. Fins i tot a l’estiu ens en diem. De fet, hi ha dies que «Manrraqueix» sembla més una denominació d’origen que una broma. Quan algú es queixa de la calor, sempre surt aquell manresà veterà que sentencia: —Això aquí ho ha fet tota la vida. I probablement també té part de raó. Perquè la calor a Manresa no és només una temperatura. És una tradició. Un patrimoni immaterial. Una manera de caminar buscant ombres impossibles. Arribats aquí, una confessió, he escrit això dijous al migdia i no els dic el que marca el termòmetre perquè no s’ho creurien si no fos que marca el mateix que marca el seu. I clar, a tot el que estigui escrit a altes temperatures, no li facin massa cas.