Irrevocable

En un entorn mediàtic com el nostre, més pendent del safareig polític que de la política de veritat, ha passat desapercebuda l’aprovació al Congrés espanyol d’una iniciativa no de llei més transcendent i interessant del que d’entrada podria semblar. Dijous es va aprovar una declaració al voltant dels 40 anys de l’ingrés de l’estat espanyol a la CEE (ara UE) que va força més enllà del discurs previsible i cursi que solen utilitzar els polítics quan parlen d’Europa. L’escrit conté un parell d’afirmacions d’una certa profunditat. En primer lloc, es declara «irrevocable» aquesta pertinença a la UE, deixant clar que la integració europea, amb la conseqüent i progressiva sessió de sobirania, no és una aposta tàctica o conjuntural sinó estratègica i de llarg recorregut. I, en segon lloc, s’insta al Consell Europeu a iniciar el procés de reforma dels tractats, s’entén que en clau federal. La proposta també inclou la defensa del paper polític de les regions i els pobles d’Europa i de l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec.

Més enllà del contingut, és també molt interessant observar el posicionament de cada un dels grups parlamentaris. La iniciativa la signaven PSOE i PNV, socialdemòcrates i democristians, les dues cames amb les quals ha caminat el projecte europeu els darrers 80 anys. Igual que Pujol o Maragall en el seu moment, els nacionalistes bascos fa anys que van entendre que aquest és un joc de suma zero i que més Europa i més competències (autonòmiques) és, ras i curt, menys Espanya. Pel que fa al PSOE, que sempre ha combinat l’europeisme amb el nacionalisme d’estat, darrerament està fent un gir mal dissimulat (però poc comentat) federalista europeu, que si fos sincer i volgués anar fins al final (els Estats Units d’Europa), comportaria la reforma (o substitució...) de la Constitució i la superació dels principis fundacionals del règim del 78.

ERC, Bildu, Sumar o Compromís van votar-hi a favor. Han passat de l’escepticisme i la incomoditat a un europeisme pragmàtic i propositiu cada vegada més sòlid i convençut, per les mateixes raons que el PNV i perquè a hores d’ara, malgrat mancances, contradiccions i defectes, Europa encara és el lloc del món on millor es combinen tres valors irrenunciables de l’esquerra: prosperitat, democràcia i justícia social.

Es van abstenir el PP i Junts. Uns perquè en el fons mai s’han cregut això d’Europa, i els altres perquè ara reivindiquen convergència, però ja no recorden de què anava el pujolisme. I tots dos per anar en contra del PSOE.

Finalment, van votar-hi en contra Vox i Podem. Els primers veuen en la UE globalisme woke i els segons neoliberalisme made in germany . Al final, però, tant uns com els altres enyoren un món, el de la guerra freda i la sagrada sobirania nacional, que fa anys que és mort. Per cert, si en un tema tan central i decisiu com la construcció europea, ERC i Podem estan als antípodes, no veig com es pot articular una proposta política comuna mínimament ambiciosa i coherent.