Si la ciutat és una paella, l’arròs és l’habitatge

L’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions del nostre temps. Però potser abans de continuar discutint sobre habitatge hauríem de fer-nos una pregunta més àmplia: de què està feta una ciutat?

Si fem el símil que la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs. És l’ingredient principal. Sense arròs no hi ha paella. Però ningú cuina una paella només amb arròs. També calen infraestructures, transport públic, escoles, hospitals, espais públics, activitat econòmica i equipaments.

Quan reduïm el debat urbà exclusivament a l’habitatge, estem discutint sobre l’arròs i oblidem la resta de la recepta.

Durant anys s’ha repetit que el problema és la manca de sòl o de planejament. Tanmateix, les dades expliquen una realitat més complexa. El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge estima reserves potencials de sòl per a més de 210.000 habitatges protegits a Catalunya. A les Comarques Centrals, aquestes reserves superen els 15.000 habitatges.

La paradoxa és que bona part de les previsions de població i activitat econòmica sí que s’han complert, però molts dels sectors de creixement previstos pels POUM, plans parcials i altres instruments urbanístics no s’han desenvolupat amb la mateixa intensitat.

Hem tingut el creixement de la població, però no tota la ciutat que havia d’acompanyar aquest creixement.

I quan no es desenvolupa el sòl, no només deixen de construir-se habitatges. També deixen d’arribar els equipaments educatius, sanitaris, esportius i culturals, els espais lliures, les infraestructures i els serveis associats.

Potser per això una part de la ciutadania percep avui l’increment demogràfic amb preocupació. Però probablement el problema no és el creixement en si mateix. El problema és que aquest creixement no ha anat acompanyat dels habitatges, les infraestructures i els serveis que haurien d’haver crescut al mateix ritme.

Quan la ciutat no evoluciona al mateix pas que la població apareix la sensació de saturació. I és aquí on es posa en risc un dels grans valors de la ciutat europea: la cohesió social.

A aquesta situació s’hi afegeix una altra contradicció. Cap administració disposa de totes les eines necessàries per afrontar el repte.

L’Estat té bona part dels recursos econòmics, però no té ni el sòl ni les competències urbanístiques. La Generalitat té les competències en habitatge, però no disposa ni dels recursos ni del sòl suficients. Els ajuntaments gestionen el planejament i tenen el sòl, però sovint no disposen ni dels recursos econòmics ni de les atribucions necessàries.

El resultat és un sistema on cadascú té una peça del trencaclosques però ningú té la imatge completa.

Les conseqüències són evidents. Catalunya acumula anys de dèficit en habitatge assequible. Segons l’estudi L’habitatge protegit a Catalunya: un descoratjador viatge de 20 anys, la producció d’habitatge protegit es va desplomar després de 2013 fins a nivells molt inferiors als necessaris per donar resposta a la demanda existent.

Però el debat de l’habitatge tampoc es pot separar del debat territorial.

Durant dècades hem concentrat població i activitat econòmica a l’entorn de Barcelona mentre moltes ciutats intermèdies mantenien capacitat de creixement. Potser ha arribat el moment de pensar Catalunya com una xarxa de ciutats connectades. Si podem viure a Manresa, Vic, Igualada, Girona o Tarragona i arribar ràpidament al lloc de treball gràcies a un tren regional eficient, el problema de l’habitatge deixa de ser exclusivament local i esdevé una qüestió territorial.

Necessitem habitatges. Però també necessitem trens. Necessitem equipaments. Necessitem infraestructures. Necessitem executar el planejament que ja existeix.

I necessitem, sobretot, una administració més àgil. Perquè de poc serveix disposar de sòl, de projectes o de recursos si els terminis per fer-los realitat es compten en anys o, fins i tot, en dècades.

L’habitatge és imprescindible. Però una ciutat és molt més que habitatges.

Perquè si la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs.

I Catalunya fa massa temps que discuteix sobre l’arròs mentre encara intenta decidir qui encén el foc.