Carrers carregats de til·la

Hi ha places i carrers de Manresa i altres poblacions que aquests dies són especialment atractius perquè fa dècades, o no tant, hi va haver tècnics municipals que amb bon criteri van decidir plantar-hi til·lers. Aquests dies, en plena floració, una colla de vials urbans es converteixen en grans centres d’aromateràpia. Les terrasses de bars que tenen la sort d’estar cobertes per les fulles dels frondosos arbres van més que buscades. Són ombres relaxants que conviden a prendre’s la vida a una velocitat menys intensa, a veure tot allò de positiu que també té aquesta societat estressada i malauradament massa polaritzada.

Són dies per remarcar valors i maneres positives de fer que, malgrat l’excitació, encara constatem al nostre dia a dia. Quan costa que la gent es reconegui i saludi al carrer, és d’agrair que la Marta, la cartera de durant anys i anys ens ha fet arribar les missives i revistes a la bústia, vagi pis per pis a acomiadar-se dels veïns amb motiu de la seva jubilació. Com també hauríem d’aturar-nos i reconèixer aquelles persones que, cada dia, freguen com Déu mana el tram de carrer de davant de casa, sense esperar que un xàfec o el servei de neteja ho faci. Igualment, es mereix un aplaudiment el Pasqual Pujol, un dels millors jugadors de bàsquet de Manresa que el sentiment d’impotència el deu haver portat a escriure una carta a aquest diari per implorar que l’antiga Pista Castell deixi de ser un espai sense activitat al centre de la ciutat. Des de l’argumentació i l’energia, això és procurar per la ciutat. Les reivindicacions ens diuen que la til·la relaxa, però no fa dormir quan hi ha problemes per solucionar.

Allò que en diem la societat civil no és un concepte abstracte. Milers de persones, només per la gratificació de sentir-se part d’un gran col·lectiu, programen festes, caminades, música, art, xerrades, esports i tota mena d’activitats. Les agendes bullen i la tria, sobretot els caps de setmana, esdevé complicada. Societat civil, a aquestes comarques, és sinònim de societat viva. No és d’estranyar que gent d’altres zones del país i de fora quedin amb la boca oberta en constatar que menteix qui diu no «no hi ha res que valgui la pena» o «em quedo a casa perquè aquí no es fa res!». Tenim de tot i per a tots.

Sota l’ombra dels til·lers, hem de reconèixer la força que té el poble quan rema en la mateixa direcció. Sense aquest esperit unitari no persistiria amb fortalesa la Patum, una de les grans festes tradicionals del país, o les Enramades de Sallent on perviu el sentiment de pertinença a uns carrers i a un poble. La força de la gent capaç de fer possible allò que aparenta impossible. La visió dels forasters que ens visiten ens fa sentir més orgullosos del nostre patrimoni material i immaterial. Tenim poc a envejar a altres territoris. Fins i tot, els que venen a conèixer Manresa, inclòs el centre històric, en parlen i el valoren molt millor que els mateixos autòctons. Unes sessions d’aromateràpia de til·lers ens haurien d’ajudar a corregir aquesta lectura esbiaixada de donar menys valor del que es mereix allò que tenim.