Una pàtria a l’aigua de l’aixeta

Hi va haver un temps en què la simpatia pel poble saharaui formava part del pack de complicitats d’un ampli segment del ventall polític català, cosa que va generar un moviment de solidaritat ampli i potent i va popularitzar l’acolliment de nens saharauis que venien a Catalunya a passar-hi temporades. Les famílies que allotjaven aquells fills del desert, acostumats a viure en camps de refugiats, coincidien que, de totes les coses meravelloses que els infants descobrien quan arribaven aquí, la que més els impressionava era que les cases estaven plenes d’aixetes d’on sortia aigua neta, boníssima, calenta o freda i tanta com en volies.

No quedaven fascinats perquè la tecnologia que ho feia possible els semblés miraculosa, o perquè comprenguessin que tenir aigua potable és molt més important que tenir televisió, sinó perquè, en una tenda al desert, encara que fos de forma precària, era possible tenir cotxe, ràdio, televisor, llum elèctrica, i fins i tot es podia fer funcionar algun rudimentari ordinador de l’època, però tenir aigua corrent a la tenda era, senzillament, impossible. I a més, una de les feines dels infants al camp era, precisament, anar al dipòsit a buscar aigua i carregar-la fins a casa.

A les societats urbanes donem l’aigua corrent per descomptada, fins i tot als països poc desenvolupats, però el que surt de l’aixeta no és igual a tot arreu. Quan viatges, una de les coses que més et fan sentir que ets al món occidental és que, si beus aigua de l’aixeta, no passa res. És altíssimament improbable que, per fer-ne uns glops a la dutxa, t’hagis de quedar a casa ben a prop de la tassa del vàter, com passa a tants llocs d’Àsia o Àfrica. A països com l’Índia o Egipte, no n’hi ha prou amb evitar l’aigua de l’aixeta. Uns simples glaçons poden ser temibles.

Les famoses malediccions dels faraons són una amenaça terrible per als viatgers. Una diarrea forta et pot arruïnar les vacances. Si és molt forta et pot enviar a l’hospital. Però no és només això. Els mals de panxa són una expressió contundent de la distància econòmica, cultural i intestinal entre el viatger i el país visitat: aigua menys segura i budells acostumats a coses diferents. Vist a l’inrevés, la seguretat amb què ens podem amorrar a l’aixeta a Polònia, Dinamarca, Itàlia, Croàcia o Eslovàquia és l’expressió palpable que formem part d’una comunitat. Les aixetes són Europa encarnada, són una civilització. Beure la mateixa aigua sense dubtar-ho és ser la mateixa cosa. Beure a la dutxa és com ser a casa. I Europa sempre ho és.