Economia low cost

L’Informe Fènix presenta un diagnòstic de l’economia catalana que és àmpliament acceptat tant en l’àmbit acadèmic com en el debat públic . El PIB de Catalunya ha crescut de manera sostinguda des del 2000, però aquest creixement no s’ha traduït en una millora del benestar. La pèrdua de posicions en PIB per càpita respecte a Europa i l’estancament de la productivitat revelen un model basat més en el creixement extensiu que no pas en la generació de valor. L’estudi introdueix la distinció entre sectors productius i subvencionats, situant la frontera al voltant dels 30.000 euros anuals en preus de 2026. Per sota d’aquest salari, els impostos pagats no cobreixen el cost dels serveis públics utilitzats. Per sobre, sí. Fins el 35% de l’economia catalana està subvencionada.

A partir d’aquest diagnòstic, l’Informe proposa un conjunt de mesures que, en termes generals, poden agrupar-se segons el seu grau de consens, la viabilitat institucional i la solidesa econòmica. Destaquem, en primer lloc, un bloc de reformes difícilment discutibles. En aquest sentit, la necessitat de reduir el pes del turisme en l’economia catalana és una de les més clares. El model actual, fortament orientat cap a activitats de baixa productivitat, necessita urgentment una reorientació que permeti alliberar recursos cap a sectors de major valor afegit. L’eliminació de llicències d’habitatge d’ús turístic no només contribuiria a limitar aquest tipus d’activitat, sinó que tindria un efecte directe sobre el mercat de l’habitatge, alleujant-ne la pressió. En la mateixa direcció, la proposta d’adquirir edificis hotelers i blocs d’apartaments al litoral per reconvertir-los en habitatge permanent o en espais públics apunta a una correcta transformació del model territorial i econòmic.

Altres mesures complementàries reforçarien aquesta orientació, com la revisió de la figura del fix discontinu en activitats estacionals, sovint associades a situacions de temporalitat encoberta. La normalització de l’IVA a l’hostaleria eliminaria tractaments fiscals favorables que incentiven activitats de baixa productivitat. I l’augment de l’impost sobre estades turístiques, també. La introducció de taxes específiques per compensar les externalitats negatives del turisme s’hauria de complementar amb el compliment més estricte de las normatives de civisme.

Un segon bloc de mesures es refereix a la necessitat d’una revisió integral del sistema fiscal. L’Informe assenyala que l’actual estructura impositiva incideix negativament sobre el sistema productiu. En les darreres dècades, la resposta al problema de l’infrafinançament de la Generalitat ha estat sovint l’augment de la pressió fiscal mitjançant recàrrecs, generant un entorn poc atractiu per al talent i incapaç de competir amb territoris que ofereixen una fiscalitat més business-friendly. En aquest context, la proposta d’indexar l’IRPF a la inflació resulta una mesura necessària per evitar increments encoberts de la càrrega fiscal.

Especial atenció mereix la revisió del règim d’autònoms, que actualment presenta una penalització en tant que grava els ingressos personals en lloc dels beneficis, a diferència del règim societari. Igualment rellevant és la proposta de millorar el tractament fiscal dels beneficis empresarials reinvertits, amb l’objectiu d’estimular la capitalització de les empreses i reduir la dependència de l’endeutament. Aquest conjunt de reformes apunta cap a un sistema fiscal més coherent amb una economia orientada a la productivitat.

Tanmateix, hi ha mesures que, tot i ser coherents amb el diagnòstic, excedeixen les competències de la Generalitat. Entre aquestes destaca la necessitat de gestionar la immigració amb criteris econòmics, orientant els fluxos cap a perfils qualificats que s’ajustin a les necessitats del model productiu. Es tracta d’una eina necessària per millorar la productivitat econòmica i preservar la identitat nacional, però la seva implementació correspon essencialment a l’àmbit estatal.

Finalment, l’Informe inclou propostes que susciten molts dubtes des del punt de vista econòmic. La més controvertida és l’augment substancial del salari mínim amb l’objectiu de reduir o eliminar els sectors que operen per sota del llindar de sostenibilitat. En situacions de competència —tan necessària com escassa—, el salari tendeix a reflectir la productivitat del treballador, és a dir, el valor que aporta al procés productiu. Si la regulació obliga a pagar remuneracions molt superiors a aquest valor, es produeix un desajust que les empreses difícilment poden absorbir. En aquestes circumstàncies, la reacció més probable és la reducció de la contractació, amb el consegüent augment de l’atur, especialment en els sectors de baixa productivitat. Alternativament, poden emergir formes d’economia submergida en què els salaris reals continuarien situant-se per sota dels mínims legals. En ambdós casos, l’efecte no és la desaparició dels sectors menys productius, sinó la seva transformació en formes més precàries i invisibles.

Si una part significativa de l’economia genera salaris baixos, el sosteniment de l’Estat del benestar no es pot basar exclusivament en increments forçats de les rendes laborals. Una alternativa necessària consisteix a introduir mecanismes de copagament en els serveis públics, amb la finalitat d’alinear el seu cost amb la capacitat dels usuaris. Paral·lelament, caldria racionalitzar les prestacions públiques, distingint entre serveis bàsics i prestacions d’un nivell superior que poden requerir formes complementàries de finançament.

El model públic ha de ser coherent amb la base productiva que el sustenta. Una economia low cost no pot mantenir serveis públics prèmium sense generar tensions financeres creixents. La millora de la productivitat continua sent l’objectiu central, però mentre aquest procés no es consolida, la política econòmica ha d’actuar amb realisme, ajustant els instruments disponibles a les condicions efectives de l’economia.