La FIFA aspira a trencar les pròximes fronteres

El 1994 vaig viure de prop el primer Mundial de futbol que es va celebrar als Estats Units. Vaig veure tres partits en directe: un Espanya-Bolívia (3-1), un Espanya-Suïssa (3-0) i la semifinal Itàlia-Bulgària (2-1). La decisió de portar el Mundial als EUA va generar inicialment molt escepticisme. El futbol masculí -el femení es jugava molt més- continuava sent un esport minoritari malgrat els esforços que s’havien fet (¿recordeu el Cosmos on van jugar Pelé, Beckenbauer i Neeskens?). Allà manaven el futbol americà, el beisbol, l’hoquei sobre gel i el bàsquet.

En aquell Mundial, les entrades eren assequibles per a totes les butxaques. L’èxit d’assistència va ser rotund: el 96% de la capacitat ocupada, amb 69.000 persones de mitjana en 52 partits. Recordo un gran ambient, molt familiar, i un fenomen ben curiós. Molts espectadors s’estaven aixecant contínuament durant el partit per buscar menjar i beguda. Acostumats als seus esports, plens d’interrupcions, no aguantaven estar 45 minuts atents al joc.

Va ser un Mundial exitós. Els Estats Units vivien un fort desenvolupament econòmic sota la presidència de Bill Clinton. Alguns vam començar a connectar-nos a una cosa rara que es deia internet a través d’una empresa pionera en la informació virtual: America Online. Era el preludi de la gran revolució tecnològica que vindria a posteriori. L’aposta de la FIFA per popularitzar el futbol allà va començar a donar els seus fruits amb el pas dels anys. Ja no només és un cementiri d’elefants.

Aquell Mundial va tenir uns ingressos de 235 milions de dòlars. En el que s’inaugurarà l’11 de juny, els ingressos arribaran a 11.000 milions de dòlars (prop de 9.000 milions d’euros), 47 vegades més. El marge de beneficis que espera obtenir la FIFA és del 40%. Es jugaran 104 partits, dels quals 78 seran als EUA i 13 a Mèxic i el Canadà. Per comparar, els Jocs Olímpics de París van tenir uns ingressos de 4.490 milions d’euros.

La portada d’aquesta setmana de l’‘actius’ és mereixedora d’explicar els negocis darrere del principal espectacle esportiu del planeta. Un model que combina els ingressos procedents dels drets de televisió, els patrocinis empresarials en modalitats molt diferents i les vendes d’entrades apostant per les destinades a clients vip, com estan fent alguns dels grans clubs europeus.

El mèrit de la FIFA és assolir aquestes xifres gràcies a la participació d’uns jugadors, les estrelles, que reben el sou d’altres ocupadors: els clubs esportius. ¿El risc per a aquestes entitats? Les lesions i els fracassos esportius. ¿L’èxit? Que hi hagi jugadors que surtin més ben valorats després de la competició. La FIFA intenta calmar els clubs pagant-los 11.000 dòlars al dia per jugador seleccionat. El Manchester City, que aporta un rècord de 19 jugadors, alguna cosa en traurà.

L’èxit econòmic del Mundial es produeix malgrat que només dos dels 10 països més poblats del planeta hi participen: els EUA i el Brasil. Els 48 països sumen 2.216 milions d’habitants, una mica més que la quarta part de la població mundial. Tretze països tenen menys de 10 milions d’habitants, i l’illa de Curaçao, amb 160.000, és el país més minúscul de tots.

A l’Índia (1.476 milions), el país del criquet i l’hoquei sobre herba, el futbol és un esport minoritari. A la Xina (1.412 milions), els esforços que s’han fet des del Govern comunista per generar interès no han sigut exitosos. Cal dir que, igual que amb el futbol femení als EUA, la Xina sí que és una potència mitjana. Ha participat en vuit campionats, va arribar a ser subcampiona el 1999 i va organitzar el Mundial del 2007.

Que la Xina i l’Índia no siguin potències futbolístiques no significa que les audiències i l’afició passiva, sobretot en el primer d’aquests països, no continuïn creixent. La Xina ja és una potència olímpica gràcies als seus èxits individuals en disciplines molt diferents. Ser-ho en equips és un repte, paradoxes del seu comunisme. Que la Xina pugui ser un dia amfitriona d’un Mundial de futbol masculí no és menyspreable. Per a això ha de tenir una Lliga nacional més potent i la capacitat d’atraure jugadors de nivell mundial, com ha acabat passant als EUA i, qui ho hauria dit, l’Aràbia Saudita.

De fet, la dictadura saudita serà la seu del Mundial de futbol del 2034, quatre anys després que el coorganitzin Espanya, Portugal i el Marroc. I, igual que va passar amb Qatar, serà a la tardor/hivern. ¿Més enllà? Qui ho sap. L’únic segur és que la FIFA pretén continuar multiplicant el seu negoci, el més lucratiu de l’esport mundial.