Obligar-nos a canviar

A final dels anys 90, el barri on vivia estava immers en un canvi total. La Manresa vilatana donava la benvinguda als blocs de pisos amb piscina i a les avingudes generoses. La via del tren desapareixia i les cases encantades on vivien àvies amb gats congelats a la nevera, també. A l’estiu les obres s’aturaven i amb el meu grup d’amics exploràvem el que, aleshores, eren els últims vestigis del barri.

Paral·lelament a tot això, aquell estiu va entrar una nova norma a casa. “Has de llegir una hora si vols anar-te’n a jugar. Lluny de rebel·lar-m’hi, la vaig acceptar sabent que si volia ser com els meus admirats pares, més valia posar-me les piles.

Així doncs, abans de camandulejar, com deia la meva àvia, em tancava a l’habitació indagant quins serien els meus personatges, autors, editorials i històries preferides. Em vaig obsessionar amb la paraula «Alfaguara» i era incapaç de relacionar-la amb Matilda o amb el Petit Vampir. A vegades la repetia mirant el mirall. «Alfaguara, Alfaguara» i, per sort, mai no va passar res.

Recordo al·lucinar quan autors com Goscinny apareixien a la portada d’Astèrix i a la del Petit Nicolàs. I ja de més gran, després d’haver-me llegit tot el que tenia a veure amb Manolito i considerar-lo com un cosí de Madrid, vaig descobrir que l’Elvira Lindo escrivia novel·les adultes, crues, i en moltes ocasions, tristes. Això va ser un bon trasbals, però no més que adonar-me que l’autor de «Plenilunio», l’obra que em va fer suspendre un examen, era el seu marit!

El mateix vaig experimentar amb Patrick Modiano. Com, algú capaç d’escollir Sempé per il·lustrar la història de la Catherine i el seu pare Georges Certitude, d’emocionar-me profundament de petita i d’adulta amb aquell vincle tan tendre entre ells dos, va ser capaç d’escriure un final tan tràgic per a la protagonista de “En el cafè de la joventut perduda” i deixar-me enfonsada durant una setmana?

Aquell estiu, al meu barri i a mi ens van obligar a canviar, a ser més madurs, a estar més organitzats, a cultivar una memòria i portar-la, per sempre, dins nostre.